dissabte, 27 de febrer de 2010

Guai, ara la pluja és guai!

Ara que està tan de moda que ploga en abundància i que també, de tant en tant, ens envaïsquen fenòmens meteorològics aliens a aquestes terres mediterrànies, em crida poderosament l’atenció les expressions i les valoracions que tals fets provoquen sobre les noves generacions de valencians, si més no allunyades de les que fan o han fet les generacions més velles que ens han donat pas. Sens dubte, factors com ara el sistemàtic abandó de les tasques agrícoles o també el proporcional desinterés per les catàstrofes que l’oratge provoca en el camp deuen haver influït. Però és evident que alguna cosa més profunda caldria analitzar quan es comprova com en un espai tan curt de temps, vint anys poc més o menys, s’ha passat de témer la pluja per cada racó del país: ai mare la taronja!; a lloar-la no per res en particular, sinó pel simple fet de caure amb força: que guai, mira cómo llueve! Canvi climàtic en diuen. Sí, clar.
Els tarongers nevats del passat desembre també reberen la consideració de guais

3 comentaris:

XescoArechavala ha dit...

De la pluja en diem guai perque així demostrem que no necessitem transvassaments. I si es fa malbé la collita, doncs ja la importarem del marroc, que és més barata i igual de bona!

Anònim ha dit...

Aquesta reflexió té a veure amb la teua Teoria del Paraigües?
És més, aprofite per a reobrir el debat sobre la Teoria del Paraigües. Algún comentari? Guillem? Alfredo?
Cris

Arnau Boix i Pla ha dit...

Pobra innocent... De veritat creus que Alfredo farà un comentari sobre la teoria del paraigües al blog de Sergi?!?! ;-) Això sí, m'has fet recordar els soparets de València, de fa ja tant de temps (almenys per a nosaltres), on aquestes qüestions es discutien sobre la taula... SNIF...