Llibertat educativa o indiferència educativa?

Observe amb atenció les últimes novetats sobre la mal anomenada Llei de Llibertat Educativa i em quede astorat i perplex. No és que la llei siga un nyap, que ho és; no és que l’únic objectiu siga eliminar el valencià com a llengua vehicular de l’ensenyament, que també; és que, en general, la indiferència de la comunitat educativa és tal que, en efecte, de vegades em plantege si realment paga la pena enfrontar-se a la deriva simplista i mediocre que caracteritza les institucions que ens governen. Així que no, la veritat, no. Fer una anàlisi d’una llei educativa que destil·la qualsevol cosa excepte serietat i rigor pedagògic, no és que em faça una especial il·lusió ara per ara. Però és que és tan aberrant el que ens cau al damunt, tan sospitosament il·legal, i tan lamentable, en general, que no ho puc evitar. No m’ho perdonaria, de fet. Darrerament, per això, he assistit a algunes reunions de l’únic col·lectiu social que s’ha organitzat per combatre el desastre de tot plegat: Famílies pel valencià. I almenys, tal cosa em servirà per saber a què atenir-me, o si  més no, per traslladar als companys que així ho desitgen les conseqüències nefastes d’una llei que sí, potser durarà poc; potser retratarà la inutilitat dels nostres governants; però que s’aplicarà al curs que ve, això segur. Tot per l’aire. I aleshores és quan alguns recordarem allò que vam llegir fa uns quants anys, quan estudiàvem a la facultat, aquelles lectures de caràcter històric que deien, entre línies, que allò del mal d’Almansa era, en essència, una gran mentida. Perquè si alguna cosa evidencia la nostra història com a poble és que, de seguida ens adaptem a l’amo, el saludem i, tot siga dit de passada, li la xuplem, és a dir, genuflexió completa. I de vegades, conscient. Qualsevol cosa a fi d'evitar un maldecap. I després, a carregar. Els valencians som així, al capdavall, meninfots, diuen què. O descreguts. O, en definitiva, fidels al refrany popular: ja vorem, diuen els cecs. Però és clar, els cecs som nosaltres. I això, els polítics ho saben, veges que sí ho saben, ja ni s'amaguen, sense vergonya de mostrar públicament la seua ineptitud, la seua incompetència i la seua manca de creativitat. No són intel·ligents, però tampoc ho necessiten. Total, per a què? La glòria de pixar-li a algú a la cara i que no passe absolutament res. Quina sort tenen alguns...