dilluns, 16 de març de 2015

La despertà

Potser abans tenia el seu sentit. Avui, no.
Fidel a la cita anual amb aquest fenomen despropòsit de la humanitat que es fa passar per cultura però que no és més que fum de botja, em dispose enguany a escriure sobre un dels actes que més evidencien l’allunyament del canyaret faller respecte del poble que l’ha d’aguantar: la despertà, un gran exemple del que Joan Fuster haguera anomenat elefantiasi aguda, això és, la sobredimensió de la festa, per extensió l’afany de figurar i donar la llanda perquè sí, perquè m’han dit que ho faça i ho faig, com un robot alcoholitzat, perquè toca. Una pura i simple banalitat. Una més. En un present on tot allò amb certa càrrega de tradició tendeix a diluir-se en l’absorbent món de la globalització, sobta que les falles no canvien gens ni miqueta els seus hàbits ni els seus rituals, per a què, deu pensar algú: sovint, la setmana fallera no requereix més lucidesa que triar entre cassalla o ginebra. I això és fantàstic, no ens enganyem. Jo també m’hi apuntaria. Tanmateix, quina motivació impulsa a una persona, a un faller, a tirar coets a les vuit del matí? Creu, de veritat, que a la gent li importa tal afirmació d’inutilitat humana? En què dimonis pensa quan li donen un paquet de trons de bac? Dues respostes, al marge, és clar, d’aquella altra en la qual tothom deu estar pensant ara mateix: m’importa una merda. La primera és que un faller duu tot un any esperant el moment per apropiar-se del carrer i fer tot allò que li dóna la gana, sense cap restricció, amb el permís de les autoritats municipals que tantes coses neguen a la resta del personal. Què guanya, per exemple, posant-se en la pell dels qui treballen? No res. La segona, i aquesta és més preocupant, és que s’ho creu. És a dir, creu realment que el que està fent és un acte significatiu, símbol del seu poble, una afirmació totalment inconscient del fet valencià, que tot ho tolera i fins i tot, ho aplaudeix. No cal recordar el caloret, no, per favor... I això és perillós. Perquè implica allunyar-se de la realitat. En general, i cada vegada amb més notorietat, la gent d’aquest raconet del país passa olímpicament de les falles -dit d'altra manera, n'està fins als collons!-. I aquesta és la base sobre la qual tots aquells que han instrumentalitzat la festa i se l’han apropiada com si es tractara de la seua finca particular, reaccionen com reaccionen quan els fan la més mínima crítica. Perquè no estan disposats a assumir que, anys a venir, la indiferència amb què la gent mira tal exhibició de borreguisme inútil es convertisca en una evidència, en un argument que qüestione l’aparador des d’on alguns justifiquen tanta misèria intel·lectual i tanta ineptitud. La despertà n'és la prova. Arribarà el dia que s’indigestaran de menjar bunyols mentre un japonés els fa fotografies, d’això no hi ha dubte, més tard o més prompte...

2 comentaris:

Ada ha dit...

Així és, jo no li veig tampoc la gràcia al soroll matiner, i de nit, i a omplir els carrers de petards... i en què es converteix la festa de les falles, en els diners que es gasten i per a què... no em senc part i molts em diuen que sóc poc valenciana per no formar part d'això... I jo em pregunte si Rita, que no sap parlar, és més valenciana o no que jo...

pitxiri ha dit...

Buff, si només foren les despertaes...