Trinquet de Simat

Entre al trinquet de Simat de la Valldigna i veig complida una vella aspiració literària irresolta des dels dies no tan llunyans en què aquestes baluernes antigues del joc de pilota ocupaven una part del meu quefer. No era el moment, pel que es veu, i el llibre Trinquets trencats (2023) va eixir a la llum sense un dels seus símbols més emblemàtics, caigut ahir i avui en desgràcia com tants altres trinquets valencians i afectat, igualment, per les circumtàncies que fan patir –i morir– les restes vives del nostre passat i la nostra identitat: el progrés, com sempre. Potser, però, havia de ser així; vull dir, potser és que aleshores no tocava, o potser també és que totes les negatives que em vaig trobar en el seu moment per accedir-hi representaven, simplement, un preàmbul del que havia de vindre anys després sense a penes insistir. Aquella frontera tancada a plany i clau i veïna del famós monestir de Santa Maria de la Valldigna però reoberta ara per un alcalde que em diu, ben orgullós, que l’ajuntament ha adquirit per fi aquest tresor del poble amb la sana intenció, –això ho dic jo–, que les hores fosques i el deteriorament progressiu dels darrers anys arriben al seu ocàs definitiu. Tant de bo! I amb diners, torrons. Força Sebastià! Ara, ara, ara… Perquè, particularment, trobe que se la mereix, aquest trinquet, la inversió; el trinquet on va nàixer, ni més ni menys, que el xiquet de Simat, Terenci Miñana, o això diu una placa matussarament tapada pel tendal de l’antic bar. I el trinquet, alhora, que somia a reverdir els dies bons en què la pilota era una part consubstancial d’una vella vall daurada lluna de meló d’estiu, més que un llogaret entre muntanyes, tal com cantava el malaguanyat poeta Josep Piera. Futur d’esperances. Perquè tot flueix, d’altra banda, quan hi ha estima, i afecte, i esperit de poble, en el millor sentit de la paraula. I perquè em crida poderosament l’atenció el caràcter afable de qui em guia, –gràcies Rosa Ferrando per la part que et toca–, i la sana rivalitat entre pobles veïns –amunt Benifairó!, Visca Simat–, i el parlar tan melòdic i tan digne que ressona amb plena vitalitat; i l’enveja, en definitiva, que em suscita el fet que tots se senten ben satisfets d’haver nascut ací, en unes contrades arrecerades per una manta de tarongers infinita i encara esplendorosa. Així que dic adeu, o millor, un fins després, perquè de Simat un no se’n va mai, és clar que no, un sempre torna ni que siga per tastar la pau que desprén el monestir, o per assaborir, amb deler, els magnífics pastissets de ceba i de tomaca del forn Castillo. I l’agradable sensació en el paladar de sentir que en aquesta vall és tot bo i són tots amics, i que la vida discorre encara sota els designis de l’harmonia i la quotidianitat d’un raconet del país conscient de ser això, precisament: un raconet del país. Ben bonic i assaonat, tot siga de passada, com el pa.