Mocadoret

Recorde ara quan vaig començar Pelayo blues; recorde, també, la redacció dels primers capítols i recorde, sobretot, aquella mena d’obsessió particular sobre la coberta del llibre que no em no deixava tranquil perquè sí o sí, havia de ser com és, talment així: aquells taulells dividits en diagonal per una banda pintats de verd, i per una altra, de blanc; sense cap altra opció possible per bé que se’n plantejaren altres que, en fi, no estaven malament, però que no em feien el pes. Cabudet, un servidor. I és que aquells taulellets sempre em venien a la memòria quan entrava, dissabte rere dissabte, en la denominada catedral de la pilota i, ni tan sols els intents del meu amic Arnau per passar del verd original a un blau més trencador i modern, van aconseguir moure’m d’una postura inicial que els considerava perfectes per a il·lustrar el llibre malgrat no saber-ne el nom, alerta!, ni el nom. Tenien un nom, per això? La ignorància és molt atrevida. Clar que el tenien. I, en conseqüència, doncs això, jo el vaig obviar a l’hora de descriure un vestíbul mític convertit avui, per desgràcia, en un insuls gastrotrinquet on els homes feien barret abans de la partida: “revestiments meitat blancs, meitat verds”, o quelcom així vaig escriure. Veges tu! I au!

Prova de coberta en blau

Beneït estiu, tanmateix, que em possibilita converses interminables a vora mar amb l’amic Elviro de la Pobla Llarga i que acaben derivant, per exemple, en els dies en què aquest homenot de la Ribera tan inclinat per la curiositat i l’aprenentatge feia d’obrer i aprenia a parlar en propietat en companyia de son pare. “Sempre s’ha dit del mocadoret, mon pare almenys ho deia aixina, taulell del mocadoret, taulell del mocadoret...” Tal dit, tal fet. Perquè si rep tal nom és per la línia diagonal que divideix el taulell i que recorda la forma d’un mocador plegat. I jo que em quede mocat, és clar, fonamentalment perquè tot i les voltes que li vaig fer a la qüestió en el seu dia, tot i les preguntes que em van rondar quan descrivia aquell bar del trinquet Pelayo avui desaparegut, tot i la recerca d’imatges que en demostraren l’existència, dels taulells; i tot i les nombroses proves de coberta que vam fer –ausades que em vam fer!– així com de les milanta revisions a què es va sotmetre el llibre en si, mai ningú, mai, em va dir el nom del revestiment com me’l va dir un obrer de la manera més espontània i natural, sota la llum de la lluna i amb el rerefons de la mar com a escenari incomparable. Així que, per tot, supose que aquesta és la raó per la qual els estels cauen del cel, no perquè desitgem fer realitat alguna cosa, sinó perquè, sovint, l’harmonia els reclama i els propicia un poc abans, normalment quan els pensaments positius brollen i es deixen dur sense presses ni prerrogatives que no sé cap a on ens portaran, enlloc segurament, no cap a la pau, no cap al coneixement, no envers les interioritats d’un raconet del país acostumat a ignorar les seues essències. Mocadoret, per tant, taulell del mocadoret. I Pelayo blues sense saber-ho…

Muntatge per a la revista El Temps.
De Violeta Tena