divendres, 13 de gener de 2012

Soquets

Una de les tantes accepcions que el Diccionari Català-Valencià-Balear dóna de la paraula soc és sabata de cuiro o de roba amb sola de fusta o de suro, és a dir, allò que en castellà es coneix per zueco. Tot i això, si s’observa amb atenció la resta de significats que expliquen el mot, també es pot comprovar que, per contra, soc o soquet és allò que per terres valencianes es denomina generalment espardenya de careta, en concret allò que respon a l’accepció espardenya gruixuda, tota d’espart, que es duu per anar al camp quan està humit, sobretot per a regar. En aquest sentit, si bé l’entrada en qüestió localitza el seu ús a la població valenciana de Cullera (La Ribera), es pot dir que aquest significat també s’aplica, entre d’altres, a localitats com Puçol (L’Horta) i Sagunt (Camp de Morvedre). De fet, aquesta és l’única existent per les citades contrades, o almenys ho era fins que els fallers recuperaren el vestit tradicional de saragüells i començaren a emprar, de retruc, el terme espardenyes de careta, això és, espardenyes que, en realitat, només cobreixen la cara superior del peu, en concret tres o quatre dits, quedant-ne el més menut destapat o a la intempèrie. Actualment, l’ús quotidià d’aquest calçat resta en gran part limitat a les tasques del camp, a persones majors i, de manera esporàdica, a altres activitats com la pesca amb rall. Com ha estat referit més amunt, també és bastant comú en celebracions culturals o folklòriques com per exemple passacarrers, ofrenes falleres i balls tradicionals. I d’altra banda, d’un temps ençà també s’ha posat de moda que alguns els usen com a signe d’identificació cultural, d’esnobisme més aviat. En general, tanmateix, l’ús dels soquets és avui una rèmora, habitual malgrat tot com a element decoratiu, en cotxes i aparadors comercials d’empremta popular; però res paregut a l’esplendor forçat d’antany, quan abundaven els homes dedicats als afers de cordar i lligar l’espart. Soquer(o)s en deien d’aquest ofici, clar que en aquests temps, d’aquests homes, ja en queden pocs. Molt pocs, diria jo.

4 comentaris:

Anònim ha dit...

Cullera i Sagunt units pels soquets.....m'agrada.
Abans tindrien la seua utilitat, recorde el meu iaio regant amb espardenyes, però ara em fa riure quan veig algun jove nacionalista vestit amb soquets per la ciutat. Són incòmodes!

L.

Secretari ha dit...

Encara no conec cap jove nacionalista vestit amb soquets que no siga un esnob. Tens raó, són realment incòmodes, però això és el que tenen les modes i les ganes de cridar l'atenció. Jo he vist encara casos més extrems com ara un correfoc amb dimonis vestits amb soquets, cosa que a banda d'incòmoda pot resultar perillosa.

Cris ha dit...

Sempre he pensat que l'espart es bufava si es banyava, de fet, a mi em va passar una vegada que em va pillar pluja. Però no duia soquets d'esnob, eh? Duia unes sandàlies que després de banyar-se es van convertir en "plataformes d'espart", jajjaaj.

Secretari ha dit...

En efecte, l'espart es bufa si toca aigua. Per això, els soquets de llaurador o de regador, tenen una sola de goma dura que es pot traure, per exemple, de les rodes d'un camió. Cris, el que tu portaves era allò que el nostre amic López anomenava "soquets de disseny".