diumenge, 9 de desembre de 2018

FUNGUS, Albert Sánchez Piñol


M’agraden molt les novel·les d’Albert Sánchez Piñol, definitivament. Hi veig reflectides la creativitat, la fluïdesa descriptiva, els girs lingüístics, l’humor... I també l’antropologia per la qual un dia vaig crear aquest espai i em vaig dedicar a escriure, bàsicament, el que em feia, i em fa, romandre arrelat a la terra que em va veure nàixer: el País Valencià, per extensió, els Països Catalans. L’última obra d’aquest escriptor nascut a Barcelona té un títol i una imatge de coberta realment suggestius. Es diu FUNGUS i, en efecte, gira al voltant d’uns bolets que cobren vida i que són comandats per un borratxo pertorbat amb ínfules d’anarquista que no encerta cap ni una de les premisses que configuren el que ell anomena l’Ideal, quasi res porta el diari. L’ideal, altrament dit el cacau mental, sobretot tenint en compte la deriva delirant i autodestructiva d’un personatge grotesc amb un nom ben particular: Ric-ric. El resultat, clar, és espectacular, fidel a l’estil fantàstic que impregna la literatura d’un autor que en aquesta ocasió no es trasllada a una illa deserta on apareixen criatures amfíbies, cas de La pell freda, ni tampoc a una colònia africana on hi ha éssers subterranis, com passa a Pandora al Congo; sinó al bell mig dels Pirineus, on hi ha uns bolets gegants i no tan gegants que remeten a les llegendes populars, tot plegat a la màgia i al gregarisme dels menairons, també anomenats donyets. La història es contextualitza en una època on l’occità encara és la llengua vehicular de les contrades més recòndites dels Pirineus, on el català és la llengua dels negocis i on el castellà tan sols apareix com l’idioma de l’imperi i el despotisme. Potser algú podria pensar que aquesta, i algunes altres parts del llibre, al·ludeixen a l’actual conflicte entre Catalunya i Espanya. Doncs sí, clar que sí. Però això és el que n’hi ha. La resta són romanços. I de romanços tothom va ben servit, res que no puga ser superat per una literatura sarcàstica, punyent i incisiva que deixa passatges antològics com aquest que fa referència a la bandera, això és, el símbol que en un moment donat representa l’exèrcit dels fungus: Perquè s’entengués, els va explicar que el símbol, ( ), era el cony de la Mailís, la seva estimada. Com que la Mailís era rossa, deduïa que també devia tenir el pèl púbic ros, així que semblava lògic pintar la resta de la bandera de color groc. Va fer una altre trago de licor i llavors va estendre la nova ensenya, mostrant-la a l’audiència de monstres, i va dir: “Us agrada?”. A llegir, per tant. De segur que el viatge pels viaranys pirinencs us resultarà apassionant. I el millor és que tot pareix indicar que continuarà.  Del final, clar, no en pense dir ni pruna...