Algemesí. Colla de pilotaires

En bona mesura, la vesprada em va recordar aquells dies llunyans a la població d’Estivella, on un grupet d’amics de diferents pobles de la Baronia del Camp de Morvedre, es reunien en una antiga gravera abandonada per jugar a la pilota. Ho feien amb pilotes negres assaonades amb pell de be, és a dir amb pilotes de badana, i es passaven hores i hores mantenint una activitat que anys abans havien practicat, amb fidelitat religiosa, en un carrer determinat del poble. Així fins que el progrés els va obligar a desaparèixer de l’estricte casc urbà i els va arraconar en aquell cubiculum imperfecte que finalment feren seu, condicionat de dalt i baix, allà on espere que encara s’hi retroben cada cap de setmana entusiasmats pel soroll sec de la pilota que rebota contra la paret, escridassant-se per un mal colp, completant el cercle natural que dibuixa el simple fet de jugar a pilota, que no és altra cosa que passar-ho bé. Així de senzill. Perquè practicar aquest joc no reclama res més. I això ho saben encara en alguns altres indrets d’aquest raconet del país. Algemesí (la Ribera), per exemple. La colla de pilotaires, homes, dones i xiquets, no és molt nombrosa, és cert, però és constant, i molt espontània. I viva, certament. Viva. Els seus integrants juguen, sovint, en el minitrinquet situat al poliesportiu. Amb pilota de vaqueta. I ho fan també sense estridències, sense cap promoció, amb les ganes necessàries per descomprimir-se del treball i les vaguetats que els proporciona aquest present farcit d’incongruències i fatalitats. Potser alguns no en són conscients, això és cert, però mentre un els sent parlar, i conversar, i maleir la pilota pel seus moviments capritxosos, de seguida s’adona que formen part de la tribu. Si més no, són gent de poble, del poble, gent que es pren el seu temps per enfaixar-se les mans almenys una vegada a la setmana, gent anònima que no cerca protagonisme ni copia patrons televisius, que tan sols juga a pilota pel simple fet de fer-ho, clar que sí, aliena al futbol, al pàdel i a tota la resta d’esports globals que ensopeixen el personal d’aquesta benvolguda comunitat de veïns. Nyas. Caldrà tornar a Algemesí, clar que sí. I caldrà tornar no tan sols per practicar de bell nou la ferida imperfecta, i la volea, i el rebot, i tot el repertori de colps impossibles que requereix la pràctica de la pilota, sinó també per acarar-se, com bonament es puga, a la uniformitat generalitzada de la societat actual. Amb un poc de sort, qui sap, la pròxima vegada l’ajuntament del poble haurà ordenat repintar el trinquet, i haurà fet obra, i haurà col·locat vidrieres en els frontons, i tot serà molt més llustrós i meravellós... Però si no és així, el món girarà igual, i la colla de pilotaires d’Algemesí continuarà jugant i bregant entre parets escrostonades i somnis d'utopia. Perquè no tindrà més opció que conformar-se i tirar endavant. Com sempre. Amb ajuda o sense ajuda. Només amb qualitat humana, que ja és dir prou. Perquè amb això, només amb això, la victòria serà imminent. I el respecte, també.

Alguns integrants de la colla de pilotaires d'Algemesí (la Ribera)