dijous, 13 de setembre de 2018

Depressió postvacacional

Aquest escrit arriba tard, de manera intencionada a més a més, qui sap si per alleujar el reingrés a l’activitat laboral o per allò de combatre el que molts han convergit a denominar depressió postvacacional. Qui sap. Però la bona qüestió és que jo hi vaig estar, hi vam estar. I el vam veure, sí, el vam veure, aquell verd majestuós de diferents tonalitats que de vegades romania cobert per una espessa capa d’humitat i d’altres bategava colgat sota el poder de la roca calcària d’un massís omnipotent que es diu Pics d’Europa. Un verd inabastable per a les gents mediterrànies, certament. A tocar, però llunyà. A penes en fa un mes de tot allò, una eternitat quan la rutina es presenta de bell nou i s’endinsa pels camins del mes de setembre, quan ja no hi ha despertars entre boirines i pomers, ni passejades interminables entre el bel de les ovelles i el mugit de les vaques, quan un recorda les nits a la recerca de cuques de llum, i els banys en rierols d’aigua gelada, i el so inconfusible de la pluja que xoca contra les teulades i les pedres mudes d’aquests graners asturians anomenats horrius. Humitat penetrant, vegetació pregona, esclat de vida... Les muntanyes s’alcen com a gegants imponents. Vigilen, de fet, el trànsit incessant de turistes a la recerca de rutes senderistes, rius i zones d’escalada vertical. I ho suporten tot, la veritat. Canoes, barranquisme, hostaleria. El que calga! Perquè aquest n’és el cost de tot plegat, semblant en certa mesura als despropòsits que amenacen la costa mediterrània des de temps immemorials. Perquè no hi ha terme mig quan el turisme entra en escena. Això és evident. I els indicadors són clars. Pobles convertits en aparadors comercials, muntanyes transformades en centres recreatius, funiculars, autobusos amunt, autobusos avall. Però jo hi vaig estar, hi vam estar. I malgrat tot, el verd sempre resulta molt atraient. I la sidra, i les fabes, i també algunes altres coses que el progrés encara no ha esborrat del tot: la desprotegida i afeblida llengua bable, per exemple, o la ramaderia responsable i ecològica, o la bondat dels pobles poc visitats. I la pau i la calma que ofereixen certs indrets on el silenci i el pas del temps són els amos indiscutibles del paisatge. Però clar, tot això s'ha acabat. L'estiu és finit. I la rutina ens encalça a mode de rellotges programats...