diumenge, 14 d’octubre de 2018

L’ILLA MISTERIOSA, Jules Verne


I de sobte, després de vora quaranta anys, va i s’encaixa entre les teues mans. Un llibre. Sí. Però no un llibre qualsevol, no, sinó un llibre de veritat, d’aquells que avancen entre sospirs d’admiració mentre et preguntes com és possible no haver-lo llegit abans. L’illa misteriosa, de Jules Verne. Potser era ara el moment, potser. Tot arriba algun dia, vés a saber per què. Però el que importa és que arriba. I que després d’assaborir-lo, metafòricament i literalment, un trau la conclusió que el viatge ha resultat meravellós i que no hi ha millor sensació en la vida que la que et regala la literatura en estat pur, la clàssica, la que no s’oblida. I tot això malgrat que, en un principi, la cosa no acaba d’arrancar, les teranyines del pensament estan arrelades a unes costures neuronals avesades a les lectures superficials, a novel·les d’anar per casa, bones, sí, fabuloses, també, però sense la profunditat que desprenen les obres mestres. 600 pàgines de lletra minúscula i constant. No deurien ser res per al bon lector, ho sé, però què voleu què us diga, me’n sent satisfet.
Les obres mestres costen de llegir, certament. Són quelcom així com els bous braus. I cal dominar-les, sense pressa però sense treva, amb respecte. Així fins que van progressant entre un torrent d’avidesa i talent traduït del francès al català d’una manera sublim. Emoció, emoció s’erigeix com la paraula exacta, la que defineix el final del camí, quan un sent la temptació de començar-lo de nou, i quan un es cura de tots els mals extraliteraris que ofeguen la creativitat pregona que bull a mode de volcà latent però adormit. Densitat, aventures, misteri, tenacitat... I com a protagonistes, cinc nàufrags, cinc colons, que avancen, raonen i treballen sense por a res, dia a dia, entremig d’una illa salvatge que els proporciona tot el que necessiten per a sobreviure i crear una civilització a la mesura del seu discórrer i la seua insòlita quotidianitat en un paratge, aparentment, desert i exclòs de les rutes de navegació. No cal dir res més. Ingredients de sobra que es combinen amb episodis extraordinaris en què la ciència, el llenguatge mariner i la descripció exhaustiva de vida i flora inexplorades fan les delícies alhora que posen a prova la concentració del lector de torn, que en aquest cas he estat jo mateix, per si no hi havia dit. 
El llibre acaba no sense suscitar de bell nou una pregunta que m’ha sobrevolat al llarg de tota la narració. Un pregunta que, sortosament, comprove que no sóc l’únic a fer-me. És aleshores que cerque i recerque, amunt i avall, de cap a cap del núvol internauta: imatges, cobertes, resums, crítiques, personatges. Tot. I la trobe, clar que la trobe. I em prenc la llicència d’agafar-la prestada d’un blog extingit per a més desgràcia dels seus seguidors. Un blog que es diu ‘Saps què vull dir-te’: “¿com és possible que cinc hòmens ben bragats, en edat de meréixer, que suposem tenen les seues necessitats, passen quatre anys en una illa deserta (damunt vulguen quedar-s’hi), més contents que un gínjol, com pot ser que no troben a faltar en cap moment una dona? Pràcticament en cap moment de la novel·la es fa menció de la seua soledat sexual, per dir-ho d’alguna manera. Per l’amor de Déu! Què pensaven, reproduir-se per espores? Què tenia en el cap, aquest Jules Verne? Ací ni paritat ni hòsties...”
Genial. Tot i que Jules Verne, pel que es veu, sí que tenia moltes coses en el cap. És evident. Sense anar més lluny, va escriure L’illa misteriosa quan tenia 46 anys. Que sí, que és una edat ja prudent, però és que al mateix temps en va escriure moltes altres de densitat pareguda o superior. I això ja és dir molt. Si més no, demostra per què els genis són això, precisament, genis. Per a més glòria de nosaltres, els lectors.