 |
| Font: 20 minutos |
Arribat
el fregitori ambiental on les hores s’allarguen i els dies es couen a foc lent,
el Tour de França ofereix una eixida clàssica i tradicional a l’avorriment i el
compassar del temps. No hi ha estiu sense la gran carrera ciclista, indicador
ara i sempre de l’orgull nacional d’un país que anima poble a poble i
muntanya a muntanya, entre revoltes i camins de llambordes que trenquen les
cames als esforçats corredors i exalten els sentiments dels nombrosos aficionats que
es congreguen en els marges. Tot un espectacle, certament. I ben mirat, també
un aparador de les més variades reivindicacions en forma de bandera. Perquè n’hi
ha moltes, de banderes. I algunes, tot siga dit de passada, no tenen un
estat propi sinó que estan sotmeses als ritmes i les decisions d’un país major
que sol menysprear-les pel que comporten en el terreny de la simbologia. Els
seus portadors aprofiten, precisament, el pas dels ciclistes per mostrar-les al
món i fer-les visibles en un planeta globalitzat i tendent a la uniformitat
cultural i lingüística que barra el pas a qualsevol de les aspiracions de l’anomenada
Europa dels pobles. Enguany, per això, la que més m’ha cridat l’atenció, potser
perquè el Tour ha estat un parell de dies desfilant pel seu territori, ha estat
la de Bretanya, la més present fins al moment i en clara competició amb la
ikurriña, sens dubte, la més abundant entre totes les banderes que representen
el romanticisme i l’estima de les arrels. També hi ha la catalana, clar, amb
estrella o sense estrella. I entretant, també hi apareixen altres com l’occitana,
la pròpia del Vènet o les pertanyents a Còrsega o a Sardenya. No s’han d’oblidar
les escoceses, les irlandeses i les gal·leses. I tampoc una altra que fins ara
no controlava però que s’obri pas entre les costeres dels Alps i els Pirineus,
la de la República Srpska. Espectacle de colors, en definitiva, perquè tot és poc per
demostrar que hi ha vida més enllà de la unitat indestructible que emana dels parlaments
de torn. Atents, per tant, a les carreteres teòricament franceses. Perquè hi ha
gent que, a pesar de la pressió, i les amenaces, i tot el que suposa no
sentir-se part d’una pau, diguem-ne territorial, encara batega. I això és positiu, clar que sí. I la resta són falòrnies. Perquè racistes i supremacistes hi ha per tot arreu, clar que els uns tenen veu i volt i els altres no. Aquesta és la diferència.
  |
Luxemburg Bandera occitana
|
 |
| Bandera flamenca |
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada