divendres, 22 de juny de 2018

Llibres de saldo


Es tracta de llibres sovint descatalogats, en aparença descurats i gairebé sempre pertanyents a obres majors. Per norma, formen part de la categoria, -de la menystinguda categoria-, dels saldos, i de vegades ni això, exemplars que han estat inclosos en col·leccions de poca entitat i que ja no tenen recorregut comercial més enllà dels quatre llunàtics que els cerquen pel seu valor estètic i sentimental. Llibres descartats, si més no. Llibres ocults en prestatgeries polsoses i que es caracteritzen, sobretot, pels seus fulls esgrogueïts, endinsats en un foscor irrespirable que ja no recorda la llum del dia ni tampoc l’aspre sabor dels dits humans. Llibres, tanmateix. Llibres d’innegable qualitat que, malgrat tot, han aconseguit sobreviure en les llibreries de vell o en les fires ocasionals de llibres antics i d’ocasió, els seus aparadors naturals. També a Internet, clar, perquè no seria just bandejar la potent finestra virtual que els ha permés renàixer de les cendres en forma d’edicions antigues i cobertes fascinants. Aquesta és la paraula, de fet: fascinants. I no ho dic això pel contingut que atresoren, que també, sinó pel cúmul de circumstàncies, casuals o no, que els ha acabat incorporant a la biblioteca personal d’algú, en aquesta cas a la meua. Perquè jo en tinc uns quants, de llibres així. I cadascun té una història, certament. No la història en si que solen contar les novel·les, o els contes, o qualsevol altre text amb aspiracions literàries, no, sinó la història que em va fer ensopegar amb ells com qui no vol la cosa, la història que dibuixa, com un senyal del destí, un moment determinat del meu discórrer vital i vivencial. 

Recorde, per això, aquell manual titulat Sociolingüística per a joves que em vaig trobar en un contenidor de fem a València quan encara bategaven al meu dedins les esperances de normalització cultural del meu país. Sí, en un contenidor! O aquell altre de Josep Pla que portava com a títol La cuina del peix i que em vaig trobar en una botiga solidària tot just quan més interès tenia pel coneixement de les espècies marines de la Mediterrània. Què no dir, d’altra banda, d’aquell altre recull de contes que vaig comprar per cinquanta cèntims en un mercadet hippy a l’illa d’Eivissa: A la hora en que cierran los bares, de Soledad Puértolas. “Siempre me había llamado la atención aquel hombre silencioso y triste que se quedava en el bar cuando nosotros nos marchábamos”. Curiós inici per a un llibre que aprecie particularment i que va arribar a mi en plena joventut, quan els bars que freqüentava no tancaven mai i eren, clarament, un refugi dels noctàmbuls. Quin temps, aquells! Però hi ha més, clar que hi ha més. Per exemple, aquell Vocabulari de noms de persona editat per la Generalitat Valenciana i que em va servir de gran ajuda en el seu dia per a posar noms als personatges d’un conte que vaig escriure ara fa vint anys i pel qual vaig rebre un premi. I damunt el vaig furtar de la biblioteca, de la biblioteca del mateix poble que em va donar el premi, la del meu, per a més inri! Ho confesse. Justament com aquell altre de la mateixa col·lecció i que es deia Vocabulari El joc de pilota, de gran ajuda tenint en compte la meua inclinació obsessiva i compulsiva cap a l’esport nacional del País Valencià. I bé, tot això i molt més. En els últims anys, he incorporat més llibres de perfil similar. Tots per un preu irrisori que no s’acosta en absolut al seu valor real. No sé, L’Hotel París de Vicent Andrés Estellés; Relato de un náufrago, de Gabriel García Márquez... D’entre tots, m’ha fet especial il·lusió un que vaig descobrir fa poc gratant en un caixó amagat de la Protectora d’Animals d’Alzira, un llibre que il·lustra molt bé l’època en què jo mateix em vaig aficionar a la lectura. I en català, d’aquells blavets que formaven part de la mítica col·lecció de Timun Mas, ‘Tria la teua pròpia aventura’. Ja no se’n troben, ara, aquells llibres. Nostàlgia pura i dura, però el cas és que no han passat de moda. I el més bonic de tot, el més tendre i significatiu, és que tinc per casa unes criaturetes que me’ls demanen cada vegada que arriba l’hora de dormir. Evasió, es diu. Un títol evocador. I fascinant, de veres que sí. Perquè així és el món dels llibres.