dijous, 23 de gener del 2020

BENVINGUT, EXCEL·LÈNCIA. Manel Àlamo (Ed.96)


Hi ha novel·les que entren per l’ull. I aquesta, la veritat, és una d’elles. M’ha agradat. Sí, m’ha agradat. I m’ha agradat perquè es nota que l’autor l’ha feta amb gust, amb allò que en diuen passió, amb tots els condiments que es necessiten per construir un bon relat: personatges profunds, trama coral, sàtira, humor, i en definitiva un drama ben armat ple de conjectures populars, de vegades costumista, altres, la majoria, amb una càrrega històrica evident. Una novel·la no excessivament llarga i molt àgil, de les que un llig sense percebre que s’acaba, el detall definitori, si més no. El que ha fet, al capdavall, que ara estiga ací assegut escrivint una ressenya que, sens dubte, l’autor mereix amb totes i cadascuna de les lletres, Manel Àlamo, dedicat a la docència, un escriptor que, fins ara, no havia traspassat el llindar dels llibres juvenils, historietes, se’n podria dir. Però amb aquesta, tot això ha quedat enrere, molt enrere. I ja des de la mateixa capçalera se'n deixa caure la intenció,  Benvingut, excel·lència, un títol fabulós que remet a un altre no menys fabulós: Bienvenido Mr Marshall, pel·lícula de Berlanga amb la qual aquest llibre guarda paral·lelismes evidents. En aquesta ocasió, tanmateix, no és un comitè de diplomàtics estatunidencs el que visita un poble perdut de les terres altes castellanes, sinó que és el mateix Francisco Franco el qui ho fa. Franco, el mateix Franco, amb tot el que això comporta de morbositat afegida: un individu grassonet, de veu castrada, ignorantet però amb collons. O amb colló, per a ser més exactes. Objectiu: executar-lo. I, ja de pas, canviar el rumb dels esdeveniments que configuren el dur panorama dels anys 40 en un poble valencià dels que ja no hi queden. Amb animals que ronden pels carrers, amb pastors i llauradors, amb famílies tradicionals que encara no saben parlar en castellà, amb empresaris amb aires de grandesa i amb un alcalde omnipotent i símbol de l’intel·lectualisme limitat. Encara com hi ha tota la colla de desterrats que vagaregen pel terme i per les serres, maquis i gent diversa que representen magníficament l’imaginari col·lectiu d’aquest raconet del país en una època molt determinada. Guàrdies civils, exiliats i comunistes d’estar per casa. I, alhora, pilotaris que es desafien. Perquè també se’n parla, de pilota valenciana, en aquest llibre, de veres que se’n parla. Un ambient en un franc perill d'extinció. L’ambient entre els ambients, el que combrega a tot el poble al caliu d’una pilota de vaqueta. Tots plegats. Duros que s'hi travessen. I, entretant, una cruïlla de sentiments, d’anhels, de traïcions i de cors trencats... M’ha agradat molt aquest llibre, en definitiva. I caldrà tenir en compte aquest autor per a futures experiències literàries, perquè no són moltes les ocasions que un té el privilegi de conviure amb qui, malgrat les circumstàncies, desxifra tan bé la llengua que parlem els valencians, tan popular, tan plena de girs, tan sorneguera, i tan exquisidament nostra. Manel Àlamo, de Vilallonga, la Safor. Maedeusinyor! Quasi res porta el diari.