dissabte, 20 de juny de 2015

El trinquet de Pelayo tanca


Un orgull per a una ciutat
A vore, no negaré que la situació és molt trista i que si es mira detingudament, no es pot permetre una altra eixida que no siga la salvació, però és ben cert que el que està passant amb el trinquet Pelayo de València no és gens estrany, més encara tenint en compte la genuflexió absoluta a la política d’aparador que ha governat aquest país durant dècades i que ara deixa el galliner més descuidat que mai, a un pas de la rendició definitiva. En efecte, el joc popular més significatiu d’aquestes terres està a punt de veure com la seua catedral, el recinte esportiu en ús més antic d’Europa, tanca per a sempre, sense empenta ni esma per a continuar. Però això no és el pitjor, el pitjor és que veient-ho vindre, ningú no ha posat remei, ocupats com estaven alguns a salvar empreses privades en fallida i a viure de les molles que donaven els il·lustres representants públics que han gestionat l’esport de la pilota a mode de folklore institucional, més preocupats ara d’evitar entrar a presó que d'aguantar el canyaret que hi havia en el trinquet. I no ens enganyem. La situació de Pelayo no és nova. Hi ha molts altres trinquets que han seguit el mateix camí en els últims trenta anys, marginats, tancats, oblidats per complet, alguns ja enderrocats. Una evidència innegable que s’ha dissimulat amb inversions milionàries sense cap esperit de conservació ni restauració, que ha enfonsat la pilota professional en el món dels deutes, dels incompliments, de l’opacitat i de la nul·la visibilitat televisiva. És terrible dir-ho, sí, i em dol moltíssim, la veritat, però les coses són com són. Amb Pelayo, a més a més, la situació pren un caràcter encara més cruel: és una referència indiscutible de la ciutat de València, un lloc de confluència del poble al bell mig de la gran urbs, estratègicament situat, la llibreria París València i el bar del trinquet, espais de puresa i autenticitat, nexe de costums i tradicions nostrades entre establiments xinesos i locutoris llatinoamericans... Quina és ara la solució? Pagar el que reclama el trinqueter amb tot el dret del món? Potser és l’única. Tanmateix, qui ho ha de fer, això? Val net? L’Ajuntament? En fi. Millor riure que plorar. I tant de bo m’equivoque. Des de la perspectiva d’un simple aficionat com jo, em fa la sensació que el problema és molt més greu i molt més profund, per bé que el cas Pelayo enfoque l’ull en una qüestió merament econòmica i es tracte del trinquet més emblemàtic i el de més càrrega sentimental. D’un temps ençà són molts els senyals de fatiga i estancament de la pilota, clarament en crisi, sobretot a nivell professional: trinquets buits o abandonats, afició envellida, falta de motivació dels pilotaris, projectes faraònics sense orientació, plans directors propagandístics, banderetes i himnes que no vénen al cas... Ara em pregunte si temps a venir reviurem la mateixa història amb altres trinquets amb solera i arrelats a aquestes terres: Massamagrell, Llíria, Borriana, Guadassuar... Em pregunte també si en recordarem altres igualment lamentables, com ara la del trinquet de Bétera, de Carlet, d’Alginet, de Sagunt,... o si tornarem a presenciar la marxa anticipada de tots aquells joves que comencen amb il·lusió i mai no arriben per manca d’estabilitat i promoció. Siga el que siga, m’encantaria que en aquests nous temps que s’albiren al País Valencià, almenys es consolidaren unes bases perquè el futur de la pilota siga sòlid i amb gent decent i responsable al capdavant, amb les ajudes justes i necessàries, amb la dignitat del poble i dels anys d’història que atresora aquest joc. Amb Pelayo o sense Pelayo.

Notícies relacionades:
Dia de partida gran
Pelayo, testimoni de la nostra memòria col·lectiva

Ningú diria que ací s'amaguen 150 anys d'història