dilluns, 1 de juny de 2015

Sefarín, capítol final

Amic Sefarín,

Què no hauràs fet tu que no sapiem? Per què el món és tan injust? Tu, treballador incansable al servei de les senyes d’identitat, protector de les essències llevantines, parit a la vora del riu Túria… Qui ho diria!! Per què? per què? per què? Per què tu, precisament? No alçaves sospites, pulcrament vestit, amb una vida tranquil·la i eficaç, de trinquet en trinquet, de cordà en cordà, processó rere processó, acompanyat del teu valencià, un valencià acadèmic, impecable, sublim, directe als altars de la gloriosa literatura que tant has defensat i per la qual els professors de llengua sempre t’estarem agraïts. Plore, plore de ràbia. Un gran servei el que has fet, servici en el teu idiolecte medieval. T’han atacat injustament, amic Sefarín. I et comprenc. Amb tu cau l’últim símbol de la pàtria, amador de les lletres, defensor del parany. Recorde el dia que a la ràdio et canviaren el nom. Pecat!! I és que era tal la teua importància a nivell transnacional que deixaren de dir-te Castellano per a dir-te Caballero, a tu, que de castellano no tens res. A poc a poc et feres famós, mà a mà amb el teu camarada Fonsín, també caigut en desgràcia després d’una defensa aferrissada del castell de Xàtiva. Junts semblàveu la segona part de la trilogia del Senyor dels Anells, Les dues torres: una a Benissanó, una altra a Xàtiva. Tu Saruman, ell Sauron. Éreu forts, exterminàveu qualsevol revolta, amb tots els vostres orcs sadollant la set anihiladora de catalans, putos catalans. Tal volta per això arribàreu tan lluny. Tu concretament arribares a delegat del Govern, el representant d’Espanya en la teua estimada comunitat de veïns. I després..., després algú va destruir l’anell. Però tu eres innocent, Sefarín, innocent del tot. Una ànima beneïda, per què, per què, per què... Ens deixes orfes, aquesta és la veritat, mai més tindrem al capdavant dels nostres designis una persona tan correcta, ni de gestió tan responsable, tan tenaç, transparent com un espill, sense ombra de sospita. Abandones l’aroma muntanyenc que tant plora que ja no hi sigues, els helicòpters des d’on t’implicaves personalment per a apagar els incendis, els teus estimats vehicles oficials... Ara em ve el cap la lletra d’una cançó de Sénior i el Cor brutal, un d’aquests grups que tant has protegit i defensat amb insistència pel fet de cantar sempre en valencià: a tu qui t’ho anava a dir, que els obrers que t’han fet ric, et vorien tremolar, ple de mocs i tot pixat. Tot molt injust. Els moments que ens has regalat com a veïns d’aquest país els mantindrem per sempre a la retina. Adéu, adéu. El món de la pilota no t’oblida.