divendres, 26 de juny de 2015

Comiats

La famosa bicibirra
Passen els anys i continuen. No hi ha qui els pare i el ritual en si pareix haver-se fossilitzat com a bagatge imprescindible per a les futures generacions, un còctel de coentor, desvergonya i alguns altres despropòsits que millor no comentar no siga cosa que es trenque l’encant de les normes no escrites. Els comiats. Allò que la llengua de Cervantes anomena Despedidas i que no són més que els espectacles previs al casament, per desgràcia organitzats pels amics més destrellatats, una obra d’art amb tocs surrealistes que, en canvi, defineix a la perfecció un concepte molt clàssic de la no tan idíl·lica ‘Marca España’: fiesta, drogas y putas. Millor encara si el nóvio es disfressa de torero. Però no vull ser injust. De comiats, n’hi ha de moltes classes i, d’altra banda, també s’ha de dir que hi ha parelles, per sort cada vegada més nombroses, que fugen dels formalismes i les cerimònies i que, en conseqüència, no fan cap comiat ni res que se li parega. Digressions al marge, no obstant això, és veritat que sovint un se sol fixar en allò més visible dels comiats, en aquestes comitives de borratxos que es passegen pel poble acompanyats d’una xaranga al crit de ‘t’has casat, l’has cagat’, o també en aquestes altres que donen rendibilitat als invents més oportunistes, i alhora més horteres, del gremi: la bicibirra, per exemple. Sense comentaris. Però ja dic, no vull ser injust. Hi ha alguns comiats, en efecte, que van un poc més enllà, que donen mostres de modernitat, i accepten, per això, un aspecte tan primari com la fusió entre homes i dones, si més no un avanç molt significatiu en uns temps on la discriminació i la coentor comencen a restringir-se en els illots mediterranis més afectats pel mite en decadència del Spain is different: Torrevella, Benidorm, Orpesa, Sitges, Eivissa... Una manera de fer caixa, diuen. Què faríem sense aquestes poblacions antany marineres? De què viuríem? El progrés sol enfrontar-nos, de vegades, amb allò que alguns anomenen la doble moral i alguns altres, sense eufemismes ni vaguetats, un insult a la intel·ligència. Però bé, què en farem. Avui hi ha locals que amb l’excusa del benefici econòmic i els llocs de treball també ofereixen festes especials per aquells que se separen!!!! Així que sí, potser en això resideix el progrés, en un pur i dur producte mercantil, la llei de l’oferta i la demanda. Festes de comiats i de separacions. Aviats anem! I els protagonistes, al capdavall, no en tenen culpa. Simplement segueixen corrents, modes, sense caure en res més que l’ací i l’ara, demà ja vorem. Perquè el que importa és passar-s’ho bé i fer costat a qui es casarà en breu i perdrà aquest concepte tan diluït avui en les consignes pamfletàries de la dreta política més casposa: la llibertat. No és un tema menor. Entre tanta vulgaritat, tanmateix, s’escolen algunes perles lingüístiques que donen bona mostra d’un tema ben interessant per a tot aquell apassionat del gènere literari eroticoburlesc i escatològic. Rubiet, la tens xicotiua. Tira-li, tira-li. Una vertadera llàstima no disposar del document gràfic que va decorar un dels carrers del meu poble d’adopció durant més d’un any, reutilitzat fins i tot en successives celebracions, amb més de cinquanta metres de verga dura i peluda que condimentaren la rutina dels veïns en una mescla d’estupor i somriure sorneguer. Per a més glòria dels qui es van casar, pobrets meus.