Llibertat educativa o indiferència educativa?

Observe amb atenció les últimes novetats sobre la mal anomenada Llei de Llibertat Educativa i em quede astorat i perplex. No és que la llei siga un nyap, que ho és; no és que l’únic objectiu siga eliminar el valencià com a llengua vehicular de l’ensenyament, que també; és que, en general, la indiferència de la comunitat educativa és tal que, en efecte, de vegades em plantege si realment paga la pena enfrontar-se a la deriva simplista i mediocre que caracteritza les institucions que ens governen. Així que no, la veritat, no. Fer una anàlisi d’una llei educativa que destil·la qualsevol cosa excepte serietat i rigor pedagògic, no és que em faça una especial il·lusió ara per ara. Però és que és tan aberrant el que ens cau al damunt, tan sospitosament il·legal, i tan lamentable, en general, que no ho puc evitar. No m’ho perdonaria, de fet. Darrerament, per això, he assistit a algunes reunions de l’únic col·lectiu social que s’ha organitzat per combatre el desastre de tot plegat: Famílies pel valencià. I almenys, tal cosa em servirà per saber a què atenir-me, o si  més no, per traslladar als companys que així ho desitgen les conseqüències nefastes d’una llei que sí, potser durarà poc; potser retratarà la inutilitat dels nostres governants; però que s’aplicarà al curs que ve, això segur. Tot per l’aire. I aleshores és quan alguns recordarem allò que vam llegir fa uns quants anys, quan estudiàvem a la facultat, aquelles lectures de caràcter històric que deien, entre línies, que allò del mal d’Almansa era, en essència, una gran mentida. Perquè si alguna cosa evidencia la nostra història com a poble és que, de seguida ens adaptem a l’amo, el saludem i, tot siga dit de passada, li la xuplem, és a dir, genuflexió completa. I de vegades, conscient. Qualsevol cosa a fi d'evitar un maldecap. I després, a carregar. Els valencians som així, al capdavall, meninfots, diuen què. O descreguts. O, en definitiva, fidels al refrany popular: ja vorem, diuen els cecs. Però és clar, els cecs som nosaltres. I això, els polítics ho saben, veges que sí ho saben, ja ni s'amaguen, sense vergonya de mostrar públicament la seua ineptitud, la seua incompetència i la seua manca de creativitat. No són intel·ligents, però tampoc ho necessiten. Total, per a què? La glòria de pixar-li a algú a la cara i que no passe absolutament res. Quina sort tenen alguns...

Rovellet, figura mítica i perdurable

Natalio i Rovellet en aquell
dia memorable al trinquet de Torrent.
Foto: Lluís Llapissera 

No, no vaig conéixer el Rovellet més enllà d’una conversa memorable entre ell i Natalio al caliu del trinquet de Torrent allà per l’any 2018. Però amb això, ja en vaig tenir prou. Vull dir, que només amb aquella vesprada, ja em vaig adonar de l’abast humà d’un home que va faltar fa uns dies amb 93 anys. Pilotari clàssic, un dandi dels trinquets, n’han dit; i principalment un mite dels que deixa solatge en una societat com la nostra, tan desnonada i necessitada de referents clars i amb capacitat de conferir-li personalitat. La seua, una gran pèrdua, en efecte. Perquè, pel que es veu, i cal dir-ho ben alt i ben fort, el Rovellet era un fenomen, un fenomen en tots els sentits. Un senyor per dins i per fora. I a l’allau d’articles, recordatoris i homenatges pòstums que s’han escrit aquesta setmana em remet. Tots escrupolosament tendres i literaris. Heus ací un exemple. De manera que què en puc dir, jo, ara. Doncs que de tot això, me’n vaig adonar aquell dia a Torrent, no debades vaig ser testimoni privilegiat d’un parell de detalls molt exemplificatius. El primer, els gitanos. I vosaltres direu, els gitanos? Doncs sí, no deuria resultar extraordinari en aquestes altures de la vida parlar-ne obertament, però resulta que a Torrent el coneixien tots i, el millor de tot, és que tots li guardaven una absoluta veneració mentre vagarejava, no ja només per aquell trinquet situat al cor del barri del Xenillet, sinó també pel carrer. Un afecte natural, del bo, del que pesa, del que aporta harmonia i convida a qualsevol a creure en les delícies de la vida. «Mira, mira, el tio Rovell», deien. «El tio Rovell...». En fi. Sensacional. I d’una elegància palmària, a més a més. Perquè aquesta és l’altra. Si alguna virtut s’ha destacat del Rovellet per damunt de qualsevol altra és que era l’elegància personificada. Un pilotari sense màcula. «No se ensuciava el tío, nada, ni una mancha...». O quelcom així va dir Natalio, aquell dia, mentre recordava partides i desafiaments històrics entre ell i el seu amic. En done fe. I tant! Així que, per tot, trobe que caldria ser-ne conscient de la dimensió de tal decés. Amb Rovellet, i això és el que ens hauria de fer pensar a tots, se’n va un dels grans, l’última llegenda viva de la pilota, el darrer dels que custodien la galeria de Pelayo, sa casa; un cavaller amb majúscules del nostre joc nacional. Pel que va representar, doncs, pel que deixa d’herència gloriosa als pilotaires que vindran i, sobretot, sobretot, per allò que se’n diu, de tant en tant, com a convenció però que ara és real, això és que hi ha persones que, amb la seua sola presència, fan millor el lloc en què vivim. Figura perdurable. DEP.

   

Rovellet, l'última llegenda a dir adeu
de la galeria de Pelayo

No ix, però assegure que tots estaven mirant al Rovellet 
en aquesta foto

El triangle del fred

Freiburg, vies del tren i vistes

De tren en tren. Així anem. Ara França, ara Suïssa i ara, per fi, Alemanya. I a cada tren, una ciutat: Mülhausen, Colmar, Estrasburg, Basilea i Freiburg. Trajectes curts, certament. Però gustosos, perquè cada tren és més confortable que l’anterior; car, perquè ix car viatjar així per aquestes latituds, però un luxe malgrat pujar sempre en 2a classe i no en 1a, això per no parlar de l’increïble vagó del silenci. «Què passa?», pregunte jo en veu alta sense adonar-me’n. «Vols callar!», em responen tots a l’uníson. «Xsttttttt», em fa el meu fill. En fi.

Anècdotes d’un viatge que circula entre catedrals gòtiques, teulades de conte i paisatges de postal. Crepuscles emporprats. Tot ben gelat d’acord amb un hivern que, particularment, no conec. Bucòlic, almenys per als qui viatgem com a turistes i ens embadalim amb la preciositat de tot plegat, o amb l'excel·lència que s’hi respira. En una altra vida, per exemple, em faré eurodiputat. I viuré a Estrasburg, és clar que sí, i menjaré xucrut cada dia mentre bec copes i més copes de vin chaud, això és, vi calent. Qualsevol cosa per combatre un fred rigorós que ens sacseja immisericordiosament i ens recorda la nostra condició mediterrània. Heus ací. Aquesta gent ve a les nostres platges amb xancles i mitjons, però nosaltres caminem per les seues ciutats enfaixats fins a les orelles. Mare de Déu! Un amic valencià que viu per ací em comenta, aleshores, que no exagere, «que això no és res», i que en la part d’Alemanya on ens trobem «l’hivern és suau». I que, a banda, «som uns molls». Tros de desgraciat. Jo em ric sempre d’aquestes bravates, tanmateix. De fet, són idèntiques a les que em deien els homes fa uns anys, quan aquella estada a la Lapònia espanyola que em va servir per escriure El cant de les granotes: «este frío ya no es el de antes», asseguraven. Malparits! -22 graus que va arribar a marcar el termòmetre aquell Nadal inoblidable. Home! Un poquet de fred, sí que era. No? Però bé... Siga com siga, el cas és que ara passegem pels carrers de totes aquestes ciutats del centre d’Europa amb la moquita penjant.

I mentrestant, van apareixent detalls que no puc deixar de reflectir sobre el paper. Em crida l’atenció que als vagons de tren hi passa el revisor, i que molts viatgers duen el bitllet imprès, com fa anys. Un bitllet gran, dels que ja no es veuen. Molts, a més, porten al llom esquís i tables d’snowboard, la qual cosa em fa pensar que ací l’esport rei no és el futbol, o sí, però sempre tenint en compte que si a casa nostra, la gent juga a l’aire lliure, ací també, però amb neu i no amb sol. Punt. És, de fet, el que certifique quan arribem allí on juguen els llops de l’EHC Freiburg i practiquem el patinatge sobre gel, un esport que gaudeix ací d’una extraordinària afició. I a un preu raonable! A l’altura, si més no, de la meua traça sobre els patins, que és lamentable. I per això m’abstindré de comentar res més sobre el cas. Hi ha qui em grava fent el pingüí, fins i tot. Però ja passarem comptes, ja. Ara m’estime més continuar passejant entre unes cases que m’encanten i que em permeten expressar-me a través de l’escriptura, sens dubte una pràctica molt més fàcil per a mi que no pas patinar. Nyas! 

Emergeixen les cases, dic, entre la boira i la humitat, i em descobreixen, totes, una nova paraula en català fins ara desconeguda per a mi: mansarda. És a dir, una coberta inclinada amb un pendent més fort a partir de la crestallera. O quelcom així. Gràcies José, per la part que et toca, que ja té collons que sigues d’Almería i m’ensenyes les belleses de la meua llengua i les particularitats d'aquest món, en qualsevol cas. Perquè, al remat, és un goig viatjar amb amics que donen tant, amb xiquets que gaudeixen dels plaers de la vida i que observen atentament allò que els farà lliures en un futur. O crítics. O tolerants. O jo què sé, persones, que ja és dir prou. Persones... I això és tot.

Cases de postal

Crepuscles meravellosos

Bancalets per a llevar-se
la neu de les sabates

Mansardes

Catedrals

Enveja sana

Euskal souvenirs

Hi ha molts tipus d’enveja, la veritat, però la millor, sens dubte, és la sana, l’única que paga la pena de ressaltar a hores d’ara després de llegir una notícia sobre els altres i desitjar formar part d’una realitat que, almenys, al País Valencià no s’aprecia enlloc. El titular és el següent: La Federació Basca de Pilota és reconeguda internacionalment, cosa que en la pràctica suposa competir sota l’empara d’una identitat pròpia i no lligada als designis de l’espanyolitat i el folklore. La conseqüència directa? Doncs això mateix: el món esportiu basc, l’èuscar com a idioma i, sobretot, la pilota, parlaran en primeríssima persona. Independència pura i dura. I, mentrestant, a casa nostra balafiant recursos públics i vociferant consignes alienes com ara vamos i no collons! Sense notícies sobre el cas més enllà de la referida en un diari digital com Vilaweb. Una victòria, perquè és una victòria, que no pareix suscitar res digne d’una menció especial entre les ments retrògrades que comanden el panorama de la pilota per aquestes latituds. Total, per a què? Massa faena, pel que es veu. I, a més, ací som espanyols. On anirem a parar! De manera que aquesta és la raó per la qual aporte ara i ací la definició del terme enveja referit adès: “pesar que sent pel bé dels altres, i que generalment provoca un sentiment d’animositat respecte a aquells”.

En fi. Res de nou. Ja fa temps que la claredat escasseja pels trinquets valencians, ja fa temps que l’opacitat és la principal forma de gestió entre aquells que es reparteixen la misèria, ja fa temps de tantes merdetes i indecències campant lliurement pels despatxos institucionals, ja fa temps d'afers i més afers de dubtosa honestedat, ja fa temps de massa coses. I per això convé insistir, de bell nou. Res no es solucionarà en l’àmbit de la pilota valenciana fins que no s’entenga que no hi ha un altre camí diferent al d’enfortir, des de les arrels, una de les nostres manifestacions de caràcter més genuïnes: la pilota. Perquè res no quedarà en peu, altrament, si no ens espolsem el gregarisme i la genuflexió incondicionals envers un nyap ibèric que, alerta!, no és que no ens done molles, és que, fins i tot, en les furta. I sense resistència, a més a més. Muelles por las tierras del Levante. Com sempre. I enveja sana, en particular. Els uns, els bascos, cap amunt, a pleret i en silenci, però cap amunt. Els altres, els valencians, cap avall, ofrenant noves glòries i servint a la pàtria. En caiguda lliure. Arrecerats per uns governants que no estan ni se’ls espera, panxacontents i satisfets tots amb el seu canyaret de vots i submissions. Visca! I amb l’himne i la senyera sempre per davant, això que no falte, no siga cosa que algú amb esperit crític aprenga a fer les coses sense necessitat de tant de pa i de tant de circ. No res. A bregar contracorrent. I als bascos, què no dir-los. L'exemple a seguir.

Moltes felicitats.

Trenc d'alba

Trenc d’alba. O rompent. O a punta de dia. O de bon matinet. Riquesa semàntica que pren forma a la vora de la llar, encara amb uns ulls endormiscats, tan potent que no cal anar molt lluny per a trobar-la, que en té prou de transitar envers el senderi d’allò que en diuen la rutina i la responsabilitat de cada dia. Moment de bellesa extraordinària. Camps amerats d’aigua que llueixen gràcies al brillant de la lluna de desembre, sempre tan blanca, marjal endins. I una música de fons que no caldria, realment; que en tot cas, és l’afegit del gran jardí que s’obri més enllà de Sueca i la Ribera. Paraules majors. I, de sobte, el gran mirador, allà on els caçadors fidelitzen els costums de la comarca del gran Xúquer, on preconitzen l’abundància de les tirades anuals, i on contemplen potser conscients, potser no, els ocells reunits en grans estols. Collverds, supose. Això busquen. Collverds. O fotges. No ho sé del cert. Tot i que jo m’estime més el vol anàrquic dels xatracs i els rovellats, dels quals n’hi ha molts, certament. Moltíssims. Ente núvols. O entre el fang que remenen amb el seu bec llarg i encorbat, com un picaport, i d’ací el seu nom en llengua comuna. Picaport. Altrament dit, morito, en castellà. Un au limícola, de ribera, que comparteix també l’espai grandiós amb la reina d’aquestes latituds dominades pel cel rogenc del dematí: la garsa. Badalls de vida entre ales imperials. Camallongues i arpellots. De diferents factures tots els vols. I un passeig que no és passeig, és clar. Que ja conforma les empremtes del futur. Un solatge que roman entre reflexos, cases d’arreus i pinedes que obnubilen i que tapen, de moment, l’aberració del progrés i el turisme estacional. Urbanitzacions fantasma. I la ciutat a la llunyania. Sense pressa d’arribar allà on m’esperen entre sirenes i normes uniformes, entre indiferències i inconsciències, entre edictes i avisos tan fidels a l’estultícia que avorreixen d’allò més. Tan bonica com és la calma, i la creació, i la poesia. I aquest paisatge noble que s’obri mentre el sol s’enlaira com les aus que enceten el dia a dia del seu particular hivern. Com jo... En punt. I fins demà.

      

Platja del Saler

A la llunyania , enormes vaixells mercants s’agombolen a les bocanes del Port de València, a la vora un continu aquós d’ones temperades xoca contra el mur de canyes, troncs i immundícies que s’albira des d’allà on el passejant ha d’aturar-se per ordre d’alguna institució de les denominades superiors. Però no s’atura… Penetra mar endins convertit en una barreja de sensacions contradictòries que colguen les petjades de la discreció, que avancen sota un cel ple de cúmuls que és, potser, l’única expressió de la bellesa entre el desastre consumat. Sense vida a la platja del Saler, certament. Sense ànimes solitàries caminant com és costum per aquestes latituds. Silenci ja hivernal, devastat i brut. Passeig agredolç entre dunes, mates de borrons i estols de gavines corses que grallen alienes a la curiositat d’uns ulls perplexos per la immensitat maltractada. I un passeig que s’enfila, derrotat, cap a les mallades inalterades i les sabanes de joncs i de bova, xarxes d’aigua, ara plenes, que conserven el magnetisme de tot plegat. Un clic, un altre clic. Imatges d’un prat preciós esguitat de tamarius que un desitjaria contemplar en altres circumstàncies, acaronades, si de cas, pel sol radiant que ja decau i deixa pas a les oníriques estampes de l’ambient mig emporprat. Oh! Romàntic somiador. Passejant que tornes al quefer diari entremig d’un senderi protegit de les urpes del menyspreu, amb a penes un, o dos diletants que es creuen pel camí dels pensaments i que, de ben segur, fan el mateix que tu: la volteta de rigor, el cigarret de l’harmonia, la calma que abassega encara un mes després d’aquella gota freda que els experts anomenen dana. Maleïda dana! Neologisme del present. Eufemisme de catàstrofe. Catàstrofe! Present amarg i fosc. I prossegueix el jorn etern... Cavil·lós, el caminant, perquè la vida continua al bell mig d’una línia litoral que es pregunta una i mil voltes el mateix dilema terrenal. Per què tantes penúries? Per què tantes ferides del món sobre la mar? I el trepig deixa al seu darrere un panorama desolat, dramàtic, un trenc sensorial de l’aigua tèrbola que no mostra cap designi més enllà del futur ara anguniós, ara decorat per la pressa del negoci que vindrà. Promeses buides. I fins a la pròxima, estimat amic. Fins a la pròxima. Aquell quadre blau i poderós que un desitjaria fort des del matí a la nit, però que no hi és, no hi és per cap costat. Porca misèria!