Platja del Saler

A la llunyania , enormes vaixells mercants s’agombolen a les bocanes del Port de València, a la vora un continu aquós d’ones temperades xoca contra el mur de canyes, troncs i immundícies que s’albira des d’allà on el passejant ha d’aturar-se per ordre d’alguna institució de les denominades superiors. Però no s’atura… Penetra mar endins convertit en una barreja de sensacions contradictòries que colguen les petjades de la discreció, que avancen sota un cel ple de cúmuls que és, potser, l’única expressió de la bellesa entre el desastre consumat. Sense vida a la platja del Saler, certament. Sense ànimes solitàries caminant com és costum per aquestes latituds. Silenci ja hivernal, devastat i brut. Passeig agredolç entre dunes, mates de borrons i estols de gavines corses que grallen alienes a la curiositat d’uns ulls perplexos per la immensitat maltractada. I un passeig que s’enfila, derrotat, cap a les mallades inalterades i les sabanes de joncs i de bova, xarxes d’aigua, ara plenes, que conserven el magnetisme de tot plegat. Un clic, un altre clic. Imatges d’un prat preciós esguitat de tamarius que un desitjaria contemplar en altres circumstàncies, acaronades, si de cas, pel sol radiant que ja decau i deixa pas a les oníriques estampes de l’ambient mig emporprat. Oh! Romàntic somiador. Passejant que tornes al quefer diari entremig d’un senderi protegit de les urpes del menyspreu, amb a penes un, o dos diletants que es creuen pel camí dels pensaments i que, de ben segur, fan el mateix que tu: la volteta de rigor, el cigarret de l’harmonia, la calma que abassega encara un mes després d’aquella gota freda que els experts anomenen dana. Maleïda dana! Neologisme del present. Eufemisme de catàstrofe. Catàstrofe! Present amarg i fosc. I prossegueix el jorn etern... Cavil·lós, el caminant, perquè la vida continua al bell mig d’una línia litoral que es pregunta una i mil voltes el mateix dilema terrenal. Per què tantes penúries? Per què tantes ferides del món sobre la mar? I el trepig deixa al seu darrere un panorama desolat, dramàtic, un trenc sensorial de l’aigua tèrbola que no mostra cap designi més enllà del futur ara anguniós, ara decorat per la pressa del negoci que vindrà. Promeses buides. I fins a la pròxima, estimat amic. Fins a la pròxima. Aquell quadre blau i poderós que un desitjaria fort des del matí a la nit, però que no hi és, no hi és per cap costat. Porca misèria!