Euskal souvenirs |
Hi ha molts tipus d’enveja, la veritat, però la millor, sens dubte, és la sana, l’única
que paga la pena de ressaltar a hores d’ara després de llegir una notícia sobre
els altres i desitjar formar part d’una realitat que, almenys, al País Valencià
no s’aprecia enlloc. El titular és el següent: La Federació Basca de Pilota és reconeguda internacionalment, cosa que en la pràctica suposa competir sota l’empara
d’una identitat pròpia i no lligada als designis de l’espanyolitat i el
folklore. La conseqüència directa? Doncs això mateix: el món esportiu basc, l’èuscar
com a idioma i, sobretot, la pilota, parlaran en primeríssima persona. Independència
pura i dura. I, mentrestant, a casa nostra balafiant recursos públics i vociferant
consignes alienes com ara vamos i no collons! Sense notícies sobre el
cas més enllà de la referida en un diari digital com Vilaweb. Una victòria,
perquè és una victòria, que no pareix suscitar res digne d’una menció especial
entre les ments retrògrades que comanden el panorama de la pilota per aquestes
latituds. Total, per a què? Massa faena, pel que es veu. I, a més, ací som espanyols.
On anirem a parar! De manera que aquesta és la raó per la qual aporte ara i ací
la definició del terme enveja referit adès: “pesar que sent pel bé dels altres,
i que generalment provoca un sentiment d’animositat respecte a aquells”.
En
fi. Res de nou. Ja fa temps que la claredat escasseja pels trinquets
valencians, ja fa temps que l’opacitat és la principal forma de gestió entre aquells
que es reparteixen la misèria, ja fa temps de tantes merdetes i indecències campant
lliurement pels despatxos institucionals, ja fa temps d'afers i més afers de dubtosa honestedat, ja fa temps de massa coses. I per això convé insistir, de bell nou.
Res no es solucionarà en l’àmbit de la pilota valenciana fins que no s’entenga
que no hi ha un altre camí diferent al d’enfortir, des de les arrels, una de les
nostres manifestacions de caràcter més genuïnes: la pilota. Perquè res no quedarà en
peu, altrament, si no ens espolsem el gregarisme i la genuflexió incondicionals
envers un nyap ibèric que, alerta!, no és que no ens done molles, és que, fins
i tot, en les furta. I sense resistència, a més a més. Muelles por las tierras del Levante. Com sempre. I enveja sana, en particular. Els
uns, els bascos, cap amunt, a pleret i en silenci, però cap amunt. Els altres,
els valencians, cap avall, ofrenant noves glòries i servint a la pàtria. En caiguda
lliure. Arrecerats per uns governants que no estan ni se’ls espera, panxacontents
i satisfets tots amb el seu canyaret de vots i submissions. Visca! I amb l’himne i la
senyera sempre per davant, això que no falte, no siga cosa que
algú amb esperit crític aprenga a fer les coses sense necessitat de tant de pa i de tant de circ. No res. A bregar contracorrent. I als bascos, què no dir-los. L'exemple a seguir.
Moltes felicitats.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada