dijous, 5 d’octubre del 2023

Pas de carro

És un tema inesgotable. De fet, jo pensava que ja no hi tornaria més ateses les reflexions que ja vaig fer temps era temps sobre alguns dels seus detalls. Però no. Les portes de cases populars m’encisen i deuen ser quelcom així com una espiral, que roda i roda tot deixant al descobert badalls per on s’escola el temps passat i, de retruc, la literatura de caire costumista, diguem-ho així. Des de la seua robustesa i grandària fins el conjunt de components que les distingeixen d’altres portes més modernes i, sobretot, molt més convencionals. Portes d’antany! Ausades que sí. De fusta massissa i, en alguns casos, revestides de xapa. Amb reixes, per a més inri, que marquen el contorn del que en castellà se’n diu postigo i, en valencià, portella. Sí, home, sí. Allà per on s’atansava, antigament, la típica dona ben entrada en anys per veure passar la gent del carrer; o allà on es col·locaven arrenglerats aquells caixons de taronges, de melons, o de verdura, que s’oferien pròxims i barats a qui es mostrava encuriosit pel gènere fresc de temporada. Què no dir-ne! Portes impressionants que, sovint, s’obrien de bat a bat perquè es ventilara la casa, o perquè hi havia un dia de festa en el poble, què en sé jo, el dia del sant, la processó, i tot això, i allò. I que una vegada obertes permetien veure l’abast i la profunditat d’un habitatge que arribava fins al corral. Heus ací. Fins al corral! Perquè jo em vaig criar en una casa així. I supose que, per això, em copsa tant descobrir ara nous detalls que van més enllà de la porta en si, que arriben, si més no, fins a la mateixa vorera que s’obri al davant mateix de la frontera. M’ature, en aquest sentit, en un carrer de poble, en un barri d’eixample on les portes d’aquesta mena representen un aparador per al passejant inquiet, de tinta present. I una vegada allí, comence a fer fotos davant l’atenta mirada d’aquell veí que em mira sense poder dissimular el que pensa en realitat: «què fa este?». Però el que faig és molt senzill. Fotografiar la vorera, tan sols l’espai de la vorera que delimita i perfila l’espai de les portes, algunes d’elles ja, per desgràcia, modificades, reduïdes o directament, substituïdes per altres més sofisticades. Però a qui pretenen enganyar amb tanta modernitat! No a mi, per descomptat, tampoc a ningú dels qui busca vestigis de la vida tradicional i agrícola entre les estampes del present. Perquè la vorera les delata, de fet. Voreres senzilles i amb lloses més o menys convencionals que quan arriben a l’entrada d’una casa muten en llambordes de pedra roja definitòries de l’antic pas de carro. Ni més ni menys. El pas de carro. I és curiós, de veritat que ho és. Perquè ací és on entra la percepció moderna de l’estètica i la decoració, algunes, poques, conservades tal com eren; algunes altres, la majoria, recobertes amb formigó o colgades sota l’imperi de la uniformitat. Retrat fidel de la transició a un present que mai no acaba de soterrar l’herència del que vam ser i ja mai més no tornarem a ser.

Pas de carro colgat
amb porta moderna desplaçada respecte 
de l'antiga 


Pas de carro colgat pel formigó