Sent molt parlar, darrerament,
de la pèrdua de motivació en aquest o aquest altre treball, que si les coses ja
no són com abans, o que si els problemes són molt grossos, o que si seguim així,
ho tenim ben magre, que açò no pot ser i tot això, i allò. Però no. Jo no m’ho
crec. I menys encara pel que fa al meu treball particular: la docència. O l’ensenyament,
en general. Allà on, per desgràcia, molts discursos i converses de coneguts, companys
i gent del ram desemboquen, sovint, en el de sempre, això és que no hi ha
respecte i que n’hi ha molts, d’estrangers, altrament dit immigrants. Com si el
missatge xenòfob de certa púrria nacionalista espanyola haguera penetrat, de
ple, en els sectors que més conscienciats haurien d'estar contra les mentides, les fal·làcies i els arguments de pacotilla. O de merda!, amb
perdó, arguments de merda, que no deixa de ser el mateix. De veres, quin
avorriment! I mira que la recepta és fàcil: gaudir del treball que un desenvolupa.
Perquè, en cas contrari, el problema no és la manca de respecte dels alumnes, molt
discutible, per cert; o la llau d’immigrants que hi arriba i hi arribarà en un
futur, tant si ens agrada com si no; sinó la manca de vocació o de passió per
allò que un fa dia rere dia i per la qual cosa rep un estipendi. En altres paraules,
que si un no treballa a gust, o no creu en el que fa, té moltes més paperetes d’acabar
en les xarxes dels discursos populistes i d’odi. Així que millor, si és el cas,
que tal individu es dedique a una altra cosa. Al que vulga, però no a ensenyar.
Això no. Per favor. Perquè ja està bé. Tanta excusa i tanta llet. Alguns, a
més, aprofiten l’ocasió per a col·lar el tema dels beneficis de l’ensenyament
privat o concertat. Però tampoc, ja que a hores d’ara, tocada en el meu cas la
vintena d’anys en el món de l’ensenyament, encara no he vist cap evidència que
demostre que allò privat és millor que allò públic. Ni una! Ni una! Tot el
contrari. De fet, l’única diferència que he percebut al llarg de tanta anys de dedicació és que en el sector privat hi ha molta por, és a dir, molta por a barrejar-se amb allò que ells qualifiquen despectivament
com a moros, rumanos, negres, chinos i qualsevol
altra figura humana que no siga espanyola. I davant d’això, el sector públic de
l’ensenyament resisteix. I amb la cara ben alta. Motivacions al marge. Perquè aquesta és l'altra. La motivació. En aquest sentit, puc dir
que antany, en el món de la pilota valenciana hi havia una expressió que definia
molt bé tal estat de pèrdua d'aptituds, una expressió que com tantes altres ha ultrapassat
la frontera del joc i que s’ha instaurat en el llenguatge popular: perdre la pedra,
equivalent en certa mesura, a perdre el pols o les capacitats per resoldre
problemes i superar dificultats, exactament com la figura del feridor ben
entrat en anys incapaç de clavar la pilota de vaqueta en ple centre del dau. A ensenyar, doncs. I la resta, falòrnies del progrés.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada