Coronavirus. Capítol 60: 'Hàmsters'

Mai m’ho haguera pensat abans. De fet, en condicions normals haguera resultat inviable. I impossible. No un impossible de l’estil ja veurem o ja en parlarem, no, un impossible de veritat. Dels que no admeten rèplica. No. Sec. I així fins al pròxim assalt dels meus fills, on la resposta haguera estat la mateixa. No. Contundència al poder. Ni un clivell de dubte. Això és un pare, sí senyor! És clar que jo no comptava amb aquest maleït coronavirus, que ha pogut amb tot, també amb la meua resistència històrica a tenir animals a casa, dos hàmsters per a ser més exactes, Coco i Copito, entranyables a ulls de les meues criatures, que els qualifiquen de preciosos, de meravellosos, de graciosos i de tot. Tot floritures, tot. Tot per als hàmsters. Que si fan açò, que si fan allò, que si escalen, que si roden, que si mengen pera, que si mengen meló... En fi, que no caben de goig, els meus menuts, entusiasmats de veritat, que els han encaixat amb moltíssima il·lusió. Com jo, vaja, com jo, que també estic encantat, de veres que sí. Encantadíssim. Perquè si hi ha alguns animals que no puc veure ni en pintura i pels quals sent una especial animadversió aquests són els ratolins, o com vulga que es diguen ara, roborovski em pensen que són aquests, però a mi no m’enganyen. Ratolins són i ratolins seran. O rates menudes. O rates, directament, que collons! Ara per ara, tinc dos rates a casa, xicotetes i adorables, sí, però rates, al capdavall. I jo, doncs mira, no puc. És sentir la paraula rata i començar a posar-me nerviós, i a patir, i a sentir por, i repugnància, i tot plegat. Mentre escric aquestes línies, de fet, em ve a la memòria el personatge aquell de la novel·la 1984, el tal Winston Smith, que els tenia pànic i que no podia amb elles, tot el que vulgueu, però que fou torturat amb una gàbia de rates atacada en plena cara, el seu pitjor malson. Em va a la memòria també el dia aquell de ja fa molts anys, en l’època dels grans viatges de la meua vida, quan en una aldea peruana, en companyia de la meua Cris i envoltat de ruïnes inques, ens oferiren menjar kui. Una broma, vaig pensar. Però no, ni de bon tros. El menú no oferia alternativa ni tampoc hi havia la possibilitat de dir que no. Així que kui que vam menjar, tot cap a dins, ben especiat, amb uns tallarins d’aderezzo que mai abans m’havien sabut tan bons i tan exquisits. Rata a la saca! Mmmm, que bo!, dèiem. Amb aquelles dentoletes que sobreeixien, amb aquell entusiasme de la gent local per un plat que era típic i exclusiu de la zona. I vinga la graella de rata, i vinga, i vinga. Inoblidable! Confesse que no he passat més fàstic en ma vida. Però ara resulta que les rates han tornat a mi, i que les tinc a casa, i que les he de contemplar perquè això és el que se suposa que fan els pares moderns i comprensius d’avui. Maleït coronavirus i maleït confinament! Així que sí, no em queda una altra. Benvinguts sigueu, hàmsters, a la meua llar. Perquè casa meua, és casa vostra. Si és que hi ha cases d'algú...