dimarts, 2 de juny de 2020

Coronavirus. Capítol 61: 'Adeu'

I una vegada entrats en el que les autoritats governatives denominen la fase 2 de la desescalada, és arribat el moment de dir adeu, l’adeu definitiu a un dietari que m’ha acompanyat durant tot aquest temps i que m’ha salvat de caure estrepitosament en l’angoixa més absoluta, en l’ansietat més depriment i en el pou d’inconseqüències i frivolitats que han campat a bastament al llarg d’una quarantena infame i demencial. Bon vent i barca nova, per tant. I fins al pròxim confinament, diuen els entesos, que açò va per a llarg. Ai mare. Per a llarg! Com si aquests gairebé tres mesos, hagueren estat curts! Curts, sí, és clar! Aguantant marea, que és com es diu per aquestes latituds. I entretant, a títol particular, un torrent d’emocions, de vegades contradictòries entre si. Perquè no crec que torne a passar per una etapa així, tan estranya i tan creativa al mateix temps, tan ociosa i tan desesperada, tan de tot. Reclusió forçosa o arrest domiciliari? Disjuntiva sense rèplica, sens dubte. Però algú haurà de respondre a tal pregunta. Algú amb capacitat, és clar, al marge d’uns viaranys particulars que almenys, per a mi, han representant un pou de somnis absoluts i literals, alguns preciosos i bells, alguns altres horribles i tristos, la majoria de caràcter reservat, allò que no es pot dir, ni escriure, ni res que no siga alçar-se del llit a les cinc del matí totalment desvetllat i incapaç de comprendre la ira d’un present embriagat d’interrogants. Però s’ha acabat, de moment. I per a la història quedaran tots els fragments de vida que cadascú, allí tot sol o acompanyat, deu haver acumulat, tant per a bé com per a mal. Aquell familiar que mor, aquell amic o amiga reclosos en una habitació, malalts, incrèduls, a veure-les passar. Records que, en qualsevol cas, caldrà revisitar de tant en tant perquè han estat certs, i tan certs, i tan palpables, i tan visibles, i tan pròxims: gent amb mascaretes, i aquesta desconfiança, i la por instal·lada al pensament, i tantes opinions distants, i el frenesí per tornar o no tornar a una normalitat que ja no tornarà a ser la que era. Disparitat en el poder. L’economia en primer lloc! Missatge principal. Déu cagat i recagat! Una cura d’humilitat, deuria ser. O un toc d’atenció als quefers rutinaris dels humans. Conclusions, tanmateix, les pròpies i les personals de cadascú, no res més. Vagareig dispers per un entorn que obri ja els primers badalls després de la gran perplexitat. Sempre ens quedarà la literatura, malgrat tot. I l’amor. I tots aquests jocs i entreteniments barrejats entre la pluja i el sol que ha entrat per les finestres. La felicitat entre el desastre. Així que fins a una altra, estimats lectors. I gràcies, moltíssimes gràcies per estar a l’altra banda. Sempre fidels a les incerteses d’un servidor rendit als designis de la vida.


Cap comentari:

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...