Hi
ha un recinte davant de casa que té per costum acollir atraccions de fira per
Nadal, concerts en dates assenyalades i, de tant en tant, també alguns
esdeveniments de marcat caràcter festiu o comercial. La resta, és a dir, els
dies o els mesos que no està ocupat és un gran espai obert que normalment no
presenta molta concurrència i que se sol evitar perquè resta apartat
del poble. Alhora, també, perquè els mosquits i les rantelles ataquen sense
pietat les canelles i els braços dels que s’hi aventuren. En done fe. La
situació, però, ha fet un gir radical en les darreres setmanes com a
conseqüència del llarg confinament al qual ha estat sotmesa la població. I bé
siga perquè els xiquets i els pares ja estan més que esgotats psicològicament, o bé
siga per la ja famosa i controvertida desescalada planificada pel govern, el recinte, així com els jardins i el passeig fluvial que envolta tota la
zona, presenten un aspecte magnífic que a mi, particularment, em recorda aquell altre
solar, ja desaparegut, que hi havia davant de ma casa quan jo era menudet. Un
antic camp de futbol que solia acollir molts xiquets després d’eixir d’escola,
vesprada rere vesprada, enfangats, suats, bruts. Assedegats. Sempre amb algun
trinxo en les cames per culpa de les caigudes constants. I no, no és que el
recinte que hi ha ara davant de la meua actual casa siga igual, ni de bon tros, però salvant
les distàncies se’n pareix un poc. I sorprèn, la veritat, sorprèn. Sorprèn perquè
és sensacional veure jugar els xiquets sense mòbils, ni sense aparells, ni
sense res que no siga una pilota, o una corda, o uns patins o jo que sé, sense
res que no siguen les seues mans i els seus braços, lliures ni que siga per una
hora, una miserable hora. Bé està dir, per això, que la situació és excepcional,
i també incòmoda, és clar, per l’obligat distanciament físic que imposa un
virus encara per controlar, però ja va bé, ja, aquest
retorn al passat més bonic, a aquell que tenia els grans espais encara
per urbanitzar com a enormes patis de joc, sense incomoditats, ni modernitats,
ni pors, ni res de res. Em ve a la memòria, per tot, un conte magnífic de
Gianni Rodari en què els tramvies, els autobusos i els cotxes han estat
suprimits per complet d’una ciutat com a conseqüència d’un invent meravellós
que es diu la vorera mòbil. Diu el conte que els vellets ho han aprofitat per a
ser-hi transportats una vegada s’han cansat d’estar-se en els jardins públics i
que els xiquets, evidentment, han ocupat els carrers per a jugar. Quan un
guàrdia, a més a més, intenta requisar-los la pilota amb què juguen, ells
mateixos li posen una multa... I tot i que en la societat dels nostres dies estem molt lluny d’implantar voreres
mòbils i de posar denúncies a la policia, potser arriba el dia, després de tot
açò, que s’hi produeix el miracle i que algú més que els quatre de sempre s’adona que el progrés, i la
seguretat ciutadana, i la tecnologia i no sé quantes martingales més no sempre
són satisfactòries. Només amb això ja hauríem avançat un poc...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada