divendres, 1 de maig de 2020

Coronavirus. Capítol 47: 'Senyals'


Hi ha diferents senyals que indiquen una imminent eixida del pou en què caiguérem fa gairebé cinquanta dies. Cinquanta, que no és poca cosa, no. La primera i principal és que la inspiració i la voluntat per mantenir actiu aquest dietari, fins fa poc tan desbordant, ha anat decreixent exponencialment al llarg dels darrers dies. Ja no tinc, de fet, aquella ànsia per escriure, ni tampoc la mateixa predisposició, tan imprescindible setmanes enrere, tan necessària. Les inquietuds, d’altra banda, han anat canviant, tant per a bé com per a mal. I els temes, a més a més, no brollen ja com un ullal ple de vida, ni es presenten entremig d’un somni o un malson, res més lluny, sinó que a poc a poc es dilueixen, i s’esborren, i s’acaben. I a l’endemà, no res. El buit. De l’insomni, per això, he passat a un son més o menys profund. I ja des de fa dies, les nits avancen plàcides com quan la quarantena no s’albirava en l’horitzó. Amb la diferència, això sí, que continue sense treballar, vull dir, sense treballar presencialment, endinsat de ple en els temps del que tots han convergit a anomenar teletreball. O treball virtual, millor dit. Els temps, també, de les concorregudes videoconferències, i no només entre companys de faena, no, sinó també entre amics i familiars, teràpies grupals que han actuat com un bàlsam sanador del procés particular de cadascú i que han mostrat la quotidianitat i el dia a dia a què s’enfrontaven els participants en si: els seus costums, els seus hàbits, el seu estat d'ànim. Confesse, ara ja es pot dir, que moltes videoconferències les he realitzat vestit amb el pijama. Oh, el pijama! La gran peça de roba. La peça per excel·lència. Dec haver contradit, ara que hi caic, totes les indicacions dels psicòlegs, els seus consells benintencionats però gens escoltats per mi. Ni de bon tros! Perquè com era allò que deien? Com? Ah!, sí: “convé cuidar la normalitat, mantenir els hàbits, dutxar-se de bon de matí, canviar-se de roba, bla, bla, bla..." Els collons! En molts moments d’aquesta reclusió he desfilat per casa tot el dia amb el pijama posat, fet un nyap, descurat, sense afaitar... Bé, això de sense afaitar ja era així abans. Però bé, deixem-ho córrer en qualsevol cas, que tampoc cal desafiar la intimitat. No dec haver estat l’únic que ha fet certes coses, i ha desobeït tantes altres, durant una quarantena que ja presenta els primers badalls per on tornar a la rutina i a la dignitat. Pense ara, en aquest sentit, en totes les coses que faré quan es recobre la plena normalitat. I no només serà comprar-me uns pijames nous! De moment, tanmateix, el que toca fer, en primer lloc, és airejar-se i respirar aire net, perquè ja m’ho va dir ahir un veí, ja:

—Ja té collons que la contaminació ha baixat i l’aire està més net que mai i no hem pogut aprofitar-ho, tots tancats!

Tenia raó. D’això, però, en parlaré un altre dia. Demà, potser. Perquè demà haurem eixit encara més del pou. I això és bo, ja ho crec que ho és. Això diu, almenys, el refranyer: maig arribat, un jardí a cada prat.

Cap comentari:

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...