Nàixer

És un tema delicat, però és una certesa que el fet de nàixer, de la mateixa manera que el fet de morir, és un esdeveniment únic i molt íntim, definitiu, i com a tal ha de ser tractat, sense intromissions, respectant el ritme evolutiu de la naturalesa humana, amb tendresa i afecte, a la pròpia llar. No és veritat el mite de la seguretat quirúrgica, de la intervenció per sistema i perquè sí. En ocasions, això és evident, ha d’estar present, però no és veritat, ni per descomptat és cap barrera infranquejable. En un present on s’ha començat a assumir que cal morir d’una manera tranquil·la i envoltat del cercle humà i familiar més pròxim, ja és hora que també comence a progressar l’opció de nàixer segons les condicions que marquen els pares, o més aviat la mare, això és, de manera assossegada, amb l’ajuda de dones dedicades vocacionalment a l’ofici de comares, respectuoses al màxim amb una decisió que no és gens fàcil d’adoptar per part dels agents implicats, progenitors bàsicament. Perquè hi ha massa engany, massa pressió, massa de tot. I els dubtes no s’esfumen fins que un no veu la criatureta que plora, que cerca de seguida el pit de sa mare, nascut al mateix llit on dormirà fins que decidisca emprendre el llarg camí de la llibertat i l’autonomia personal. Potser hi ha qui pensa que nàixer a casa és un suïcidi, que retrotrau imatges d’antany, amb criatures mortes i malformades, que és de bojos o de hippies, però resulta que avui hi ha una demanda creixent d’aquest tipus de part. I salvant les distàncies amb el passat, no és gens agosarat, sinó que és sinònim de progrés, en consonància amb el que succeeix als països més avançats, allà on el sentit comú ocupa el primer lloc en el llistat de prioritats, sempre amb la mirada posada en el veritable motiu de tot plegat: l’amor incondicional.