dijous, 29 d’abril de 2010

Pantalla negra

Per no crear més mala sang en un assumpte del qual cal fugir com de les brases, intentaré ser concís i directe: aquest és l’últim episodi que dedique a la gentola que administra l’ensopiment televisiu dels valencians, segurament el darrer que publique sota l’etiqueta d’antivalencians; un comiat, un silenci crònic en benefici d’aquest costumari i la salut mental del secretari que el gestiona. Perquè no pot ser. Açò no és bo, quanta mediocritat, quina insalubritat social, porca misèria lingüística i cultural, ferum política, tot! Canal 9 causa urticària, malbarata recursos, pot provocar allò que en diuen sensació de patetisme i ridícul perllongat; i és vulgar, extremadament vulgar, tant que fins i tot és capaç de requerir una ordre notarial per desconnectar la TV3 i impedir que alguns valencians ben patidors es lamenten de l’amarga derrota del seu club de referència, el Barça i ningú més. Pantalla negra. I a partir d’ací a sentir bogeries i bestieses per part d’uns locutors estrafolaris que ni tan sols parlen com cal, ni en valencià per descomptat, ni en castellà, Carboni véte ya! Canal 9 és un complex, sí; però d’inferioritat. Un gran espai per a productes de dubtosa professionalitat, un todo vale, nada sobra. Un merder que embruta i contamina. Capaç de tot i més encara: de fer bones les metàfores de l’enyorat Paco Nadal, "la pilota ha fet un ciri" o "el porter ix a per figues". Una estafa impertorbable que, de tant en tant, ens fa endurir-nos, i de vegades enfosquir-nos, tot per ser qui som i per vindre d’on venim. I encara ens passa poc. Res d’adéus ni de records. Canal 9, boicot total.
Les emissions de TV3 al País Valencià mentre es jugava el Barça-Inter foren nítides i francament clarividents

diumenge, 18 d’abril de 2010

Insectes comuns dels Països Catalans (II): el morrut roig

Ja que Canal 9 informa del que li dóna la gana i que les circumstàncies no pareixen millorar amb la incorporació d’autòctones i prometedores figures com Bertín Osborne, avui m’he decidit a interpretar una notícia mediambiental que va traure Punt2 no fa gaire i que, si bé es mira, té molta relació amb la decadència galopant d’aquest poble meninfot. Es tracta de la ràpida expansió d’una larva que es transforma posteriorment en escarabat i que respon al nom científic de Rhynchophorus ferrugineus, això és, el morrut roig, un exemplar mortífer de necessitat que està acabant amb les palmeres datileres de cap a cap del País Valencià i que, sens dubte, remet a la filosofia o a les expressions més genuïnes de la nostra classe governant: Aprofita ara que pots! o ací el que tenim és alcalde!; dites populars en gran part equivalents a d’altres més festives com Açò ho pague jo! o, millor, Amunt València! De fet, la manera d’actuar d’aquest escarabat és molt similar a la dels nostres polítics: diposita els ous en la copa de la palmera, allà on no el poden enxampar, en la cúspide del poder; la larva eclosiona i va roent-ne el tronc per dins, això és, va creixent i transformant-se en pupa, com el pipioli de noves generacions, com la bromera del vi; després, la larva, es converteix en adult, és a dir, en conseller. I finalment, es reprodueix, o com diria Ovidi Montllor, va fent cria. El resultat final és una nova palmera morta, un nou valencià derrotat, un país en vies d’extinció que no alça el cap des que aquest animalet penetrà per les poblacions més infecundes del Baix Segura, com Zaplana en el seu dia. I el pitjor de tot és que, com la pròpia realitat sociològica indica, encara no hi ha remei. Els enemics en són ben pocs. A tot estirar dos: el fred, que va a temporades, com les manis del 25 d’abril; i el fardatxo natiu (lacerta lapida), ben escàs ja per unes terres d’on ha estat desplaçat per culpa, entre d’altres, de la introducció d’espècies exòtiques i foranes, les exportadores reals del morrut africà. I és que ja té raó el refrany ja: de fora vindran i de casa ens trauran. Doncs això. Només cal contemplar el panorama, o el jardí, segons es mire.


Fig 1: el poder destructiu del morrut, tan implacable com el de Rita Barberà
Fig 2: el paregut del morrut amb Zaplana és admirable

dimecres, 14 d’abril de 2010

Cent anys per en Bausset

Apareix i desapareix per diferents actes en defensa de la llengua, avança lent però ferm, parla poc i amb claredat. Cada dilluns ens regala una nova crònica al diari Levante en forma d’impressió, d’impressions d’un aficionat a la pilota valenciana. Desprén un aire popular, segur, sempre disposat a seguir bregant pel que creu just i necessari, per allò que ens representa. És un home fort i digne, subterrani al paréixer de Joan Fuster i homenot segons Santi Vallés, el filòleg que ens el va mostrar en la seua vessant més humana i més compromesa. Ara farà cent anys, un prohom. I com a tal, rebrà un homenatge en el lloc on es refugia cada vesprada de dissabte, a València, en la llotja del trinquet Pelayo, allà on els mites s’engrandeixen i les entranyes d’aquest poble valencià respiren sense pors ni prejudicis: Josep Lluís Bausset, un gran entre els més grans.

http://www.pilotavalenciana.com/index.php?/weblog/extended/bausset_el_deg_dels_cronistes/

http://www.levante-emv.com/panorama/2010/02/17/bausset-100-anys-lhome-subterrani/679555.html

http://www.levante-emv.com/deportes/2010/04/12/partida-molt-rapida/695444.html

diumenge, 11 d’abril de 2010

Coentor pel món

A pesar de les successives crides al boicot que he llançat des d’aquest costumari, l’altre dia vaig sucumbir a la desídia i vaig estacionar el comandament a Canal 9. No per comprovar la manipulació que s’aplica als noticiaris, que és per a cagar-se certament, sinó per veure un programa que porta com a títol "Valencians pel món", una autèntica oportunitat perduda pel que suposa de recreació en el tòpic i insistència en la mediocritat. En primer lloc, vaig quedar-me al•lucinat amb uns personatges d’Alacant que mentre ballaven arrimaven el pardal a unes mulates de la República Dominicana, tot per demostrar la festa que porten en aquell país. En segon lloc, un figura també del sud agafava un grapadet de sorra de la mar i traçava una metàfora realment captivadora, evidentment en castellà: Es como el azúcar que se deshace en el café. Pam! I per últim, per allò de representar el caràcter nostrat en l’exterior, el programa va traure un grup de valencians ben entradets en anys que cuinaven una paella, una grandíssima ocasió per regalar-los, gentilesa del programa, una brusa a joc amb el mocador faller que duien al coll. Ai mare. Arribat aquest punt, es preguntarà el meu estimat lector si vaig aguantar tot l’espectacle assegut estupefacte, sense canviar de canal o sense fumar-me un carquinyol. Doncs no, es pot ser idiota però no tant. Al capdavall, calia estar preparat per a una catarsi concloent molt d'acord amb l'esperit de la televisió pública dels valencians: una dona recordava amb el fervor i el plor característic la nostra mare de déu. Visca la Geperudeta, eta!

dimecres, 7 d’abril de 2010

Estar com una cafetera

Ara que està tan de moda comentar les ocurrències i els excessos dels nostres democràtics governants, sempre tan simpàtics i agradables, a mi m’ha pegat per parlar de cafeteres. No pel fet d’usar de tant en tant l’expressió metafòrica estar com una cafetera, ni tampoc per estar posseïts, els valencians, per una narcolèpsia col•lectiva extremadament greu. No, més aviat al contrari. La qüestió és molt més banal i, si em permeteu, molt més acostada a la filosofia d’aquest espai de costums en desús i tradicions més o menys contemporànies. En els darrers temps, en efecte, les cafeteres han estat envaïdes, arraconades, rovellades i infravalorades pel sabor i el poder inqüestionat de les moderníssimes Nespresso i companyia. I això ja no canviarà. Així que en aquests dies de pasqua on tothom pareix retrobar-se amb aquests objectes quotidians que no necessiten electricitat ni càpsules espacials, us propose gaudir de tota la resta de detalls i productes casolans que hi emmagatzemeu no per no tirar-los al contenidor, sinó per una raó més pura i, evidentment, molt més inconscient i popular: la nostàlgia del passat. Feu-ho doncs. Recordeu qui érem i en què ens hem convertit. I entristiu-vos si és necessari. Perquè no hi cap dubte que el nostre passat és el nostre futur. Sense que açò sone medieval, ni utòpic, ni directament anacrònic. Ai.

dijous, 1 d’abril de 2010

Rodalies ja no és el que era

Devia ser el temps transcorregut des del meu últim trajecte, però fins ahir no me n’havia adonat de la transformació que han patit les estacions per les quals passen els trens de rodalies valencians. Supose que inevitable per tot el que comporta constituir-se en un país que es creu modern i vertebrat però que en realitat no ho és tant, no ho és, els antics baixadors s’han convertit darrerament en un cúmul de torns d’accés a les andanes que han dut com a conseqüència la pràctica desaparició de l’entranyable i alhora antipàtic revisor i la total extinció d’aquells personatges d’aspecte desenfadat que utilitzant la picardia i l’astúcia popular viatjaven sense pagar. Això sense tenir en compte altres mutacions alienes a aquests detalls que també ara es poden apreciar sense haver de baixar del tren; el paisatge de l'horta per exemple, que es degrada a mesura que avancen les grues i s'altera proporcional al preu d'un bitllet cada vegada més car i més plastificat.