Estar com una cafetera

Ara que està tan de moda comentar les ocurrències i els excessos dels nostres democràtics governants, sempre tan simpàtics i agradables, a mi m’ha pegat per parlar de cafeteres. No pel fet d’usar de tant en tant l’expressió metafòrica estar com una cafetera, ni tampoc per estar posseïts, els valencians, per una narcolèpsia col•lectiva extremadament greu. No, més aviat al contrari. La qüestió és molt més banal i, si em permeteu, molt més acostada a la filosofia d’aquest espai de costums en desús i tradicions més o menys contemporànies. En els darrers temps, en efecte, les cafeteres han estat envaïdes, arraconades, rovellades i infravalorades pel sabor i el poder inqüestionat de les moderníssimes Nespresso i companyia. I això ja no canviarà. Així que en aquests dies de pasqua on tothom pareix retrobar-se amb aquests objectes quotidians que no necessiten electricitat ni càpsules espacials, us propose gaudir de tota la resta de detalls i productes casolans que hi emmagatzemeu no per no tirar-los al contenidor, sinó per una raó més pura i, evidentment, molt més inconscient i popular: la nostàlgia del passat. Feu-ho doncs. Recordeu qui érem i en què ens hem convertit. I entristiu-vos si és necessari. Perquè no hi cap dubte que el nostre passat és el nostre futur. Sense que açò sone medieval, ni utòpic, ni directament anacrònic. Ai.