dijous, 4 de desembre de 2008

Ha mort Mikel Laboa











A Mikel Laboa el vaig sentir per primera vegada en La Pelota Vasca, la piel contra la piedra. Per damunt de la pel·lícula, també molt recomanable, sobretot ara, estava la seua veu, una autèntica font d’arrelament a la terra i al poble. Recorde, per exemple, que mentre passaven les escenes d’aquell documental de Julio Médem i també mentre els agents polítics, periodístics i socials donaven la seua opinió sobre el conflicte basc, sobreeixia un cantautor que en certa manera, em recordava als que tenim a casa, a Raimon, a Llach, a Ovidi. Les seues composicions, referents indiscutibles de la cançó en èuscar, tenien un destacat exponent en Txoria Txori (L'ocell), encara que hi havia moltes més peces que lluny de despertar rebuig o odi o qualsevol altra manifestació d’intolerància envers tot allò que no sone en espanyol, suscitaven lluita, inspiració, amor, i tantes altres qüestions ben candents i necessàries en l’actualitat, com ara la tolerància envers la cultura popular feta en una llengua minoritzada i diferent a la que ens atabala en els mitjans de comunicació. Com no, el millor homenatge que es pot fer a un músic de tal calibre és fer-lo renàixer escoltant de bell nou els seus cants de llibertat.

1 comentari:

Anònim ha dit...

collons xipirón quin escrit mes rebonico que t'ha eixit. m'alegre de tenir nova informació d'un canautor i mes si es basc. gràcies company me'l buscaré a l'internete...el Ramonet