dimarts, 18 de novembre de 2008

FLOR DE MAYO, Vicente Blasco Ibáñez

“Un llibre que valgui la pena llegir ha de traspassar-nos, o despertar-nos, una d’aquestes dues coses: idees o emocions. I totes dues, si no és demanar massa”. No ho dic jo, ho diu Josep Maria Espinàs. I en efecte, té tot l’hàbit d’un comentari encertat. Més encara quan es llig una novel·la de Blasco Ibáñez, un dels mites valencians per excel·lència, reeditat i filmat successivament.
Flor de Mayo, ambientada en els poblats marítims de València, és l’últim llibre d’aquest autor que ha caigut a les meues mans. I com en el seu moment La Barraca, Cañas y Barro o Arroz y Tartana m’ha produït la sensació ben recomanable de retrocedir cap a una època en què potser les relacions socials i familiars eren més dures i més aspres i més desesperades, però tot plegat també més naturals i alhora molt més senzilles que en l’actualitat. Amb tot açò, no és que vulga recomanar la seua lectura, al cap i a la fi, una novel·la es llig o no es llig. Simplement n’he volgut fer menció perquè m’ha suscitat les idees i les emocions que comentava al principi d’aquesta entradeta. Perquè, tot plegat, Blasco Ibáñez ens ofereix una imatge de les postals del passat i dels costums més ancestrals, aspecte que ve al cas d’aquest blog, que es diu costumari, ni curt ni manco. Llàstima que escriguera en castellà, llàstima. Qui sap si d'haver-ho fet en la llengua del poble, ara en parlaríem tant, si hi tindríem tants carrers dedicats, si s'estrenarien tantes adaptacions cinematogràfiques, si es muntarien tantes exposicions recordatòries de la seua figura (Blasco Ibáñez torna a València, la més recent). Qui sap. Fóra com fóra, valdria la pena. I això ja és prou, sobretot quan es tracta d'obrir un llibre i donar-li la seua utilitat principal: llegir-lo. Que és el que toca.