Potser han perdut gran part de la seua funcionalitat,
potser s’han quedat orfes i amb equips de llum automàtics com a única
companyia, però alguns fars, símbols indiscutibles de la mar i referència de
mariners fins l’aparició de radars i sistemes avançats de localització, han
conservat allò que no s’ha de perdre mai: l’encant. Testimonis silents del que
un dia foren les nostres costes mediterrànies, fosques i solitàries,
necessitades d’aquestes torres imponents i calmoses; blanques, de rajoleta o de
pedra en alguns casos, pinacles amb escales de caragol que mostren avui el pas
del temps i el desgast que causa l’oblit o la dissolució entre terribles
urbanitzacions. No hi ha com un far aïllat per assaborir la llibertat que
regala la mar, no hi ha com un passeig etern pels camins llunyans que
l’albiren, gavines que nien pels penya-segats que l’enlairen cap al cel blau
que abraça l’entorn encara verge. Llampades nocturnes que s’alternen. En queden
pocs amb aquestes característiques pel nostre territori, molt pocs. Llig, per
això, amb preocupació les notícies que publiquen esporàdicament els mitjans de
comunicació al voltant de l’última moda que els afecta i els condueix cap al
darrer alè de vida pròpia, considerats purs anacronismes per una indústria
turística que, mai millor dit, hi ha posat el seu focus de rendibilitat
immediata: reconvertir-los en hotels. La gran solució! El gran tetris del
progrés! No res ha de quedar fora de les lleis del mercat! Torna a oblidar,
però, aquest gran tòtem mundial del negoci i la globalització que encara hi ha
gent que es mou sota paràmetres totalment oposats, que posa el contrapunt a
tanta desmesura inútil, que opta, en definitiva, per l’harmonia, per la pau o,
simplement, per deixar les coses com estan, que ja és dir prou. Els fars han de
romandre en l’estat en què es troben ara, és a dir, buits. I no passa res, fortificacions
humanes que han inspirat contes preciosos com El faroner de Henryk Sienkiewich o que han servit de talaia
defensiva en novel·les trepidants com La
pell freda d’Albert Sánchez Piñol. Obres mestres. Pense ara en aquesta
lluita que han visualitzat uns quants ciutadans illencs a favor de la
titularitat pública del far de Portocolom, a Mallorca; pense també en aquell
titular inquietant que anunciava la transformació en hotel del far del cap de
Sant Antoni, a Xàbia (la Marina). Pense, com no, en una crisi que per sort deu
haver frenat alguns altres projectes de similar filosofia; projectes que, per
desgràcia, hi tornaran quan la voracitat immobiliària, turística i hotelera
reprenguen el vol. Pense en alguns dels fars que he visitat i que m’han omplert
els pulmons d’aire marí, d’orgull mediterrani, el far del Cap de Barbaria, per
exemple, a l’illa de Formentera, refugi obligatori per a visitants bucòlics,
reclam de pel·lícules com ara Lucía y el
sexo. Un espectacle. Un bon espectacle. Pense, finalment, en el far que
sempre he tingut a tocar de casa, el far de Canet d’en Berenguer, un xicotet
tresor de la comarca del Camp de Morvedre antany envoltat de tarongers i ara
assetjat per segones residències i restaurants, un patrimoni viu que passa
desapercebut malgrat els seus 30
metres d’altura. Monument artístic que encara sobreviu
entre llampades intermitens equivalents al batec ferit de les ones de la mar.
Una història trista, la dels fars, de veres que sí, amb un desenllaç incert,
pendent, si més no, de les sentències que prepara un futur ple d’interrogants.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada