Tabarca enllà

I en la boira es perdia el trepig, sens dubte un vers preciós. O sublim. O definitori, si més no, de tots aquells passos que es perden cap a l’infinit mentre fugen del brogit. Far enllà. Sota el cel emporprat i amb la sintonia amenaçadora del grall de les gavines. Ocellots que venen i van, que fan niu en aquest illots que emergeixen de la mar i que són tan negres com imperfectes, alhora tan prop i tan lluny. Natura agrest. Calma pregona. Un vent que bufa sense cap paret ni cap obstacle més gran que el de les roques esvaroses, cobertes de matèria. Muntanyars de posidònia! I mentrestant, la nit s’apodera del visitant. Què és aquesta fosca tan solemne que batega al compàs de les llampades del far? Sendera amunt, sendera avall. Silenci pertot. I la llum tènue del fanals, aquest carrer de poble encara viu, i les ombres sigil·loses dels gats que es pregunten qui és aquest. Però el caminant avança... I entreveu les barquetes del port. I aquells velers. Quina enveja! L’onatge és ara suau, gairebé imperceptible, sanador fins al punt que hi arriba esmorteït, tal com les veus escasses que es perceben en aquestes hores boiroses i llargues sense fi. Llars amb vida i sense ella. Els somnis s’aferren al moment gojós de qui reposa a favor del vent. Tot clou. I les parpelles que s’obrin hores després anuncien que els privilegis són finits, que malgrat perviure a l’aigua mansa que tot ho encercla, són víctimes dels corrents de terra ferma. Allà a la vora, el progrés deixa enrere una illa tan prompte plena com deshabitada, tan màgica com efímera, entre el dubte i la certesa de tornar a veure aquell que ara esguarda mar endins i comprova que s’allunya, i que s’allunya, i que s’allunya. L’església de Sant Pere i Sant Pau. Fins aviat, benvolgut plaer. La lluna i els estels. Tabarca. L’infinit no és utòpic sinó que et cobreix els peus amb aigua i sal. I amb el retorn, des d’allà dalt del rocam dit de la Nau, s’alça l’altre irradiador, tendre company de mar que espera una nova nit per traslladar la solitud i tot plegat. Quin gran deler...

 

De Moros no! a Tourists, go home!

Welcome Peter, clamaven a cor els habituals a Mestalla fa uns anys. I tots aplaudint... Ara, els responsables d’aquella venda, d’aquell espoli, estan lluny. Lluny i forrats! Almenys a França, els tallaren el cap. No com ací. Ací, la moda és ressuscitar les gavines mortes o dir que no als turistes desgraciats que hi arriben amb la butxaca plena de duros. Què passa? Que som imbècils? En fi. Tourists, go home! criden per una banda. O Lim, go home!, que blasmen per una altra. Però en aquest país ja no queda res amb consciència pròpia. Tots pujats al carro de la globalització, fidels al que abans es denominava el regionalismo bien entendido. Quins temps aquells! Coentor i folklore. Essencialisme verge. Supose que per això em ve a la memòria aquell altre eslògan —certament lamentable!— que abundava per aquestes latituds fa quaranta anys: Moros no. La gran diferència, tanmateix, és que els uns, els moros, eren pobres, venien ací a treballar i a guanyar-se la vida, tant si agrada com si no; i els altres, els turistes i els pirates, venen ara amb la cara descoberta: a saquejar el país i a reduir-lo a les cendres, o a un mer centre comercial amb flaire de mar llevantina, l’apèndix folklòric!, que no deixa de ser el mateix. Panxes contentes que regloten paella, goles a vessar de birra i vi. Vi de Requena, per descomptat. A la carta! I a més, sense cap permís de residència que valga, ni tan sols amb una miserable taxa turística. Via lliure perquè qualsevol visitant hi faça el porc tot el que vulga i més. Però que no siga moro, per favor, ni romanés, ni amb pell fosca. Si és anglés, millor. Tot siga per progressar a costa de l’aire que més venta. I a fer la mà. València pura i dura. Avanzar li diuen els entesos que ens governen. Perquè, en realitat, els valencians mai no anirem més enllà de conformar-nos amb la derrota permanent, si de cas el nostre tret més característic. No la llengua, no, la derrota! I de vot en vot, que encara és pitjor.

Els Ports i la bellesa pregona d'aquesta comarca històrica

Les celebracions sempre són benvingudes, dies de retrobament i tendreses que posen en ordre el tauler dels afectes i activen el goig de vagarejar per la vida i tirar endavant. Que bé. De veres, que bé. Tant de bo les noces d’or se celebraren cada any. I no cada cinquanta. Tant de bo. Hi hauria l’oportunitat, sense anar més lluny, de gaudir a temps complet de la família i d’assaborir, a pleret, les delícies d’aquest país tan nostre que té en la comarca dels Ports l’estampa més meravellosa de quantes es troben els visitants atrets pel cel net i la serra abrupta, que s’enfila terra endins. Arrels maltractades pel desgast de la despoblació, malgrat tot. I, alhora, assetjades pel turisme i la globalització. Tanmateix, fascinants. Ara i adés. Morella, antic poble de pastors, que no perd l’encant tot i l’avanç del progrés, carrers empedrats i porxades medievals, i un passeig cap a la lluna de novembre que conclou quan s’acaba l’olla i les revoltes de la carretera es perden, de bell nou, en aquest poble encerclat pels tres rius ara tan foscos i demà, tan relluents: Bergantes, Cantavella i Calders. D’ací la forma de forca del poble. I d’ací el topònim: Forcall. De carrers senyorials i vells. Arrecerats, a més, per casones immenses i per palaus antics, amb ràfecs a les teulades que antany adquirien les més variades formes segons el poder de la família, i amb portes vetustes de tres batents la majoria de les quals romanen cobertes de silenci, fidels als batecs agònics del present. Amb vida, però. Perquè la remor persisteix. Llarga vida a l'aplec. Veïns que desprenen orgull i identitat, enamorats del seu particular raconet de món, amb aquest accent tan septentrional que distingeix fonemes del català perduts allà on la uniformitat ha completat l’assimilació de llengües i cultures. No ací, però. No a Forcall. Encara no. Poble que conserva, potser, el forn més vell del País Valencià, que s’encén cada any amb motiu de la famosíssima Santantonada, i que és motiu d’orgull per als oriünds, és clar, patrimoni en viu, amb una plaça major enorme on els xiquets encara hi juguen i caminen de la mà dels seus pares, a la vora d’aquest ajuntament amb campanes que ressonen cada hora com avisant de la profunditat solemne de l’entorn i del paisatge. És el preàmbul, de fet, de tot el que s’obri als nostres peus, de la bellesa pregona d’aquesta comarca històrica. Allà on hi ha, també, el Santuari de la Balma, colgat entre parets de roca, referència indiscutible de rituals esotèrics i morbosos exorcismes practicats fins ben entrat el segle XX. Actualment, una finestra a la immensitat i als fums que encara emanen de la minúscula població de Sorita, situada allà dalt d’aquell turonet abancalat tan bonic i tan extraordinari. I enfront, un poble encara més minúscul, el més menut, diuen, d’entre tots els pobles valencians: Palanques. Perquè no m’ho vull perdre, això. Així que allí que penetrem a la recerca del silenci embriagador i lliure, amb tots els trets de la mort més preciosa i més digna, per a més contradicció: campanar que s’enlaira, i marges de pedra seca, i una porta que grinyola, i les teulades del passat, liquen pertot, solsides inquietants. Hortetes que rebroten enmig de la terra fèrtil. I un caminal infinit cap al no-res del qual és impossible deslligar-se per bé que el present situe el tràfec i la vida a l’altre costat de les muntanyes... 

 

TRINQUETS TRENCATS (Càtedra de Pilota Valenciana-Ed. Bullent)

Les motivacions per a escriure aquest llibre foren moltes: antropològiques, literàries, romàntiques,... Ara, passat un temps i vist el resultat final, puc assegurar, a més, que l’esperança que tenia quan em vaig plantejar dur-lo a terme era la de veure revertida la situació de marginació d’alguns dels trinquets que descric i desglosse en les seues pàgines. Un total de quinze, començant a Sagunt i acabant a Tavernes de la Valldigna, i entremig altres com Casinos, Alzira, Carcaixent, Oliva, Almoines, Palma, Vilallonga, , Rafelcofer, l’Olleria, Algemesí, Alginet, Alcoi, Villar del Arzobispo i la Vilavella. Tanmateix, i per desgràcia, no. Perquè aquella esperança no és que no s’haja satisfet, sinó que es podria dir, fins i tot, que ha anat a pitjor. Ni un trinquet, de fet, ha millorat. Cap ni un. I en efecte, a hores d’ara, novembre de l’any 23, tots continuen exactament igual com els vaig deixar: abandonats, isolats, oblidats, trencats. D’ací el títol, Trinquets trencats, una obra editada per Bullent i la Càtedra de Pilota Valenciana de la Universitat de València de la qual m’agradaria dir, tan sols, una cosa: no és una obra que parle tan sols de pilota i trinquets, no, res més lluny, sinó que prenent com a referència aquest món tan endogàmic i restringit dibuixa la deriva suïcida que, sovint, pren aquest país pel que fa als seus trets més profunds, la seua identitat, més aviat. És a dir, el trinquet com a base i fonament per a explicar el procés d’empobriment i globalització al qual es veuen sotmesos els països en vies d’assimilació i extinció, com ara el nostre, sense anar més lluny. I la constatació diària que la situació no tornarà mai a ser la que era, endinsats a cor què vols en una voluntat popular que rema sempre en sentit contrari al desitjat per alguns, sense ganes ni empenta d’afrontar un problema que acabarà convertint-nos en carn d’uniformitat. Malgrat tot, no és una obra per a plorar, és una obra per a enfortir-nos i prendre consciència, escrita des de la més absoluta tendresa. Respecte reverencial. Perquè estem sols, sí, però de vegades això és un avantatge. No valen les mentides, no es necessiten ajudes, no hi ha res a perdre, en conseqüència. Així que endavant. Aquest és, simplement, el diagnòstic que sempre havia desitjat fer. Les entranyes d’un poble que ho veu tot però que no percep res. Tant per a bé com per a mal.

Perdre la pedra

Sent molt parlar, darrerament, de la pèrdua de motivació en aquest o aquest altre treball, que si les coses ja no són com abans, o que si els problemes són molt grossos, o que si seguim així, ho tenim ben magre, que açò no pot ser i tot això, i allò. Però no. Jo no m’ho crec. I menys encara pel que fa al meu treball particular: la docència. O l’ensenyament, en general. Allà on, per desgràcia, molts discursos i converses de coneguts, companys i gent del ram desemboquen, sovint, en el de sempre, això és que no hi ha respecte i que n’hi ha molts, d’estrangers, altrament dit immigrants. Com si el missatge xenòfob de certa púrria nacionalista espanyola haguera penetrat, de ple, en els sectors que més conscienciats haurien d'estar contra les mentides, les fal·làcies i els arguments de pacotilla. O de merda!, amb perdó, arguments de merda, que no deixa de ser el mateix. De veres, quin avorriment! I mira que la recepta és fàcil: gaudir del treball que un desenvolupa. Perquè, en cas contrari, el problema no és la manca de respecte dels alumnes, molt discutible, per cert; o la llau d’immigrants que hi arriba i hi arribarà en un futur, tant si ens agrada com si no; sinó la manca de vocació o de passió per allò que un fa dia rere dia i per la qual cosa rep un estipendi. En altres paraules, que si un no treballa a gust, o no creu en el que fa, té moltes més paperetes d’acabar en les xarxes dels discursos populistes i d’odi. Així que millor, si és el cas, que tal individu es dedique a una altra cosa. Al que vulga, però no a ensenyar. Això no. Per favor. Perquè ja està bé. Tanta excusa i tanta llet. Alguns, a més, aprofiten l’ocasió per a col·lar el tema dels beneficis de l’ensenyament privat o concertat. Però tampoc, ja que a hores d’ara, tocada en el meu cas la vintena d’anys en el món de l’ensenyament, encara no he vist cap evidència que demostre que allò privat és millor que allò públic. Ni una! Ni una! Tot el contrari. De fet, l’única diferència que he percebut al llarg de tanta anys de dedicació és que en el sector privat hi ha molta por, és a dir, molta por a barrejar-se amb allò que ells qualifiquen despectivament com a moros, rumanos, negres, chinos i qualsevol altra figura humana que no siga espanyola. I davant d’això, el sector públic de l’ensenyament resisteix. I amb la cara ben alta. Motivacions al marge. Perquè aquesta és l'altra. La motivació. En aquest sentit, puc dir que antany, en el món de la pilota valenciana hi havia una expressió que definia molt bé tal estat de pèrdua d'aptituds, una expressió que com tantes altres ha ultrapassat la frontera del joc i que s’ha instaurat en el llenguatge popular: perdre la pedra, equivalent en certa mesura, a perdre el pols o les capacitats per resoldre problemes i superar dificultats, exactament com la figura del feridor ben entrat en anys incapaç de clavar la pilota de vaqueta en ple centre del dau. A ensenyar, doncs. I la resta, falòrnies del progrés.

Logotip

Logotip nou

I, mentrestant, les aigües en el món de la pilota baixen tèrboles, com sempre. Un microcosmos realment amenaçat per l’imperi de la uniformitat que ara, com sempre també, per altra banda, sembla pujar-se al carro del progrés i les tendències renovadores imperants, si és que es pot dir així. Renovadores. Palmari és, per exemple, l’ànim de les elits governants de no deixar cap canya dreta, que no a dretes!; maniàtic el fet d’amagar qualsevol engruna d’identitat col·lectiva, per minsa que siga. I ridícul i patètic a més no poder el canvi d’imatge en el logotip de la Federació de Pilota. Un logotip, per cert, altament consolidat al llarg del temps i que no discutia ningú, per bé que tinguera com a emblema principal les quatre barres sense blau que tanta urticària provoquen en algunes ments retrògrades d’aquesta part de la Mediterrània. Històric i simbòlic, si més no, era el logotip. Però ara, ja no. Ara és de riure, quelcom paregut a la lletra comic sans que els xiquets utilitzen en les seues presentacions del col·le. Un logotip de primària, certament. Creativitat? Va, per favor! Ja posats, podrien haver afegit una cara somrient en el cor de la pilota. O jo què sé. Un dit en comptes de cinc, a mode de peineta o de botifarra, cosa que haguera sigut molt més eloqüent si del que es tractava, al remat, era de marcar territori i d’enviar a fer la mà tots aquells que han tractat de dignificar la pilota en els darrers anys. Per a què, tant de subterfugi, al cap i a la fi? Es pensen que ens xuplem el dit? No, no ho crec, malgrat tot. Perquè ací, el que passa en realitat és que mentre alguns es distrauen fent favades o arreplegant misèries, els trinquets decauen i la pilota agonitza. I a més a més, de manera oficial, al compàs, —i al dictat— d’una quadrilla insensible d’arribistes i polítics de pacotilla que, en essència, ni seran transgressors, ni renovadors, ni intel·ligents, ni res de res. Simples flarots obedients a les ordres d’un torero franquista que els farà, de tant en tant, palmadetes en l’esquena a fi que tot continue submergit en la genuflexió més absoluta. Nyas! Una pel·lícula que, sovint, reglota com l’allioli, ben coneguda. Així que res de nou. A remar toca. Bon profit, cavallers!

Logotip històric