Les motivacions per a escriure aquest llibre foren moltes:
antropològiques, literàries, romàntiques,... Ara, passat un temps i vist el
resultat final, puc assegurar, a més, que l’esperança que tenia quan em vaig
plantejar dur-lo a terme era la de veure revertida la situació de marginació d’alguns
dels trinquets que descric i desglosse en les seues pàgines. Un total de quinze,
començant a Sagunt i acabant a Tavernes de la Valldigna, i entremig altres com
Casinos, Alzira, Carcaixent, Oliva, Almoines, Palma, Vilallonga, , Rafelcofer,
l’Olleria, Algemesí, Alginet, Alcoi, Villar del Arzobispo i la Vilavella. Tanmateix,
i per desgràcia, no. Perquè aquella esperança no és que no s’haja satisfet,
sinó que es podria dir, fins i tot, que ha anat a pitjor. Ni un trinquet, de fet, ha
millorat. Cap ni un. I en efecte, a hores d’ara, novembre de l’any 23, tots continuen
exactament igual com els vaig deixar: abandonats, isolats, oblidats, trencats.
D’ací el títol, Trinquets trencats, una obra editada per Bullent i la
Càtedra de Pilota Valenciana de la Universitat de València de la qual m’agradaria
dir, tan sols, una cosa: no és una obra que parle tan sols de pilota i
trinquets, no, res més lluny, sinó que prenent com a referència aquest món tan
endogàmic i restringit dibuixa la deriva suïcida que, sovint, pren aquest país
pel que fa als seus trets més profunds, la seua identitat, més aviat. És a dir,
el trinquet com a base i fonament per a explicar el procés d’empobriment i globalització
al qual es veuen sotmesos els països en vies d’assimilació i extinció, com ara
el nostre, sense anar més lluny. I la constatació diària que la situació no tornarà
mai a ser la que era, endinsats a cor què vols en una voluntat popular que rema
sempre en sentit contrari al desitjat per alguns, sense ganes ni empenta d’afrontar
un problema que acabarà convertint-nos en carn d’uniformitat. Malgrat tot, no
és una obra per a plorar, és una obra per a enfortir-nos i prendre consciència,
escrita des de la més absoluta tendresa. Respecte reverencial. Perquè estem
sols, sí, però de vegades això és un avantatge. No valen les mentides, no es
necessiten ajudes, no hi ha res a perdre, en conseqüència. Així que endavant.
Aquest és, simplement, el diagnòstic que sempre havia desitjat fer. Les
entranyes d’un poble que ho veu tot però que no percep res. Tant per a bé com
per a mal.
1 comentari:
Publicació molt necessària, gràcies a Sergi. Al nord tenim molts trinquets amb frares oblidats que són joies i patrimoni valencià que cal recuperar. De trinquets de llargues el desconegut trinquet de Malena a Benlloc, ara magatzem. Cal una segona edició, jeje!
Publica un comentari a l'entrada