Caliquenyo

El caliquenyo és un cigar prim i dur de tirar, de tabac inferior, típicament valencià. I més que fumar-se, s’olora, sobretot en aquells ambients on encara es conserva l’essència popular, els trinquets o els casinos, per exemple, o també en d’altres espais més multitudinaris com les places de bous i els camps de futbol. D’aspecte rústic i poc abellidor, els principals consumidors dels caliquenyos han estat tradicionalment els homes, més aviat els homes d’avançada edat, aquells descurats i d’aparença ruda, els homes d’abans, com se sol dir. Destaca, per damunt de qualsevol altra consideració, que els caliquenyos són avui il·legals, perseguits no tant per la seua capacitat d’escanyar els pits, sinó pel fet que els seus productors continuen elaborant-los sense atendre les reclamacions de Tabacalera i les arques de l’erari públic. I bé que ens pareix a alguns. Si més no, no deixa de ser aquesta la causa per la qual el caliquenyo s’elabora encara d’amagat, de manera artesanal, per totes aquelles comarques valencianes que han tingut el gust d’atendre la demanda, sempre estable i fidel, malgrat les prohibicions i les restriccions. D’alguna manera o altra, per això són tan difícils de localitzar les plantacions de tabac que s’escampen per la Canal de Navarrés, sense anar més lluny, una de les comarques més representatives en l’art d’elaborar els emblemàtics i alhora costumistes caliquenyos valencians.

Arboç

Sí, la tardor és temps d’esclata-sangs, però també és temps d’arboços, d’alborços segons la variant formal valenciana, uns fruits deliciosos que podem trobar escampats arreu de la geografia mediterrània, bé siga en xicotets promontoris i tossals, bé siga en els parcs i passejos que tenim enfront de casa. Els arboços no agraden a tothom. Són dolços i també un poc àcids, de to vermellós quan són madurs, granulats i aspres, molt carnosos. Sol haver-hi detractors i entusiastes a parts iguals, no debades és un fruit delicat amb el qual un pot arribar a emborratxar-se si en menja massa. Diuen, per això, que l’arboç conté una certa quantitat d’etanol. D’altra banda, també és conegut com a cirera d’arboç. I és molt curiós comprovar la sorpresa del foraster quan sent que el fruit en qüestió és el madroño, justament el mateix que es menja l’ós que figura a l’escut de la Comunidad de Madrid. Paradigmàtic és, sens dubte, que alguns mai no l’hagen tastat, fins i tot que ignoren el que és. L’arboç, en qualsevol cas, és un fruit nostre i com a tal l’hem d’apreciar.

Messi és pare

Realment, que un fenomen com Messi porte el nom del seu fill gravat a les botes amb què es disposa a jugar un simple partit de futbol no deuria ser notícia, però que les porte a l’endemà d’haver sigut pare de la criatura, a banda de ser notícia, és també un episodi lamentable i, malauradament, molt definitori de la deriva ensopidora a la qual el futbol condueix al personal. En un moment en què l’educació dels infants o, si més no, la criança en general, està en boca de tots aquells que pretenen destruir-la en benefici dels de sempre, no deixa de ser patètic que un jugador de futbol, per a més inri el millor del món, tinga un gest tan artificial i tan exageradament ignorant. I això no és tot. Pitjor encara és que ens el venguen com una acció tendra i de conte de fades, com si aquells que no felicitem a Messi per la seua recent paternitat fórem alienígenes o contraris a l’ídol del moment. Sense ànim de voler donar lliçons a ningú, és clar que alguns no ens engolim tot el que procedeix del Barça pel simple fet de ser-ne seguidors. Perquè, tot plegat, hi ha una frontera molt clara entre la imbecil·litat i la realitat que viu la immensa majoria de la gent. Discutible manera de començar el preciós camí de la paternitat, en definitiva. Messi jugant a la piloteta i la dona i el fill en l’hospital... Sens dubte, un exemple que crearà escola en les futures generacions, per desgràcia per a tots.

Fotografia de Pere Puntí. El Mundo Deportivo

Panera

En alguns forns encara és possible veure les
paneres penjant de la típica perxa

Ara que Consum i Mercadona, i també Carrefour, han descobert que cal reciclar el plàstic i, en conseqüència, fer pagar els clients per les bosses que hi demanen, m’ha vingut al cap una pràctica espontània molt arrelada per aquestes terres que no costava ni un duro i que consistia justament a portar una panera de tela o de fil o, en tot cas, un cabàs de segó o senill per transportar la compra corresponent. És curiosa, per això, la iniciativa d’algunes empreses que ens venen ara la història de l’ecosostenibilitat quan abans, molt abans, elles mateixes van ser les responsables d’iniciar el procés contrari, justament el d’omplir la casa del proïsme de plàstics que no es necessitaven. Que no ens enganyen, per tant. Abans, no fa tant, la gent se les apanyava sense cap dificultat, amb plàstic o sense ell, cosa que demostra que aquest producte, les bosses més aviat, són una necessitat tan artificial com el progrés que les avala. Per tot, és molt gratificant veure encara alguna dona d’avançada edat camí del forn amb la panera sota el braç. Camina que caminaràs, sense pressa, arriba al forn i penja la panera en la perxa habilitada a tal efecte... Si més no, una estampa del passat que evidencia la facilitat amb què les noves generacions es pleguen a l’empenta programàtica de la globalització: primer els desposseeixen de la senzillesa, dels objectes més casolans; després els faciliten el plàstic, a més a més sense cap tipus de control; i ara, els fan pagar per ell. Amb tal panorama no és estrany sentir alguns dels comentaris que es deriven de tot plegat, com aquest que un dia vaig sentir a una dona major en la cua d’aquesta empresa especialitzada a confondre al personal, Mercadona: qui m’anava a dir a mi que un dia ens tocaria pagar per les bolses! Doncs aquesta és la marxa. El mateix passarà amb la taronja, per exemple. De productors passarem a compradors. Cuatro naranjas, un euro, diran. I ningú posarà fre, perquè segons els que manen, això és necessari...    

Esmolador

Heus ací un dels oficis ambulants que encara perviu per les nostres contrades a pesar de les múltiples promocions i campanyes publicitàries que es llancen des dels mitjans de comunicació i les botigues en general, un ofici d’antany que pel que es veu deu tenir una clientela fidel reticent a desfer-se dels antics ganivets de cuina. És cert que en alguns llocs ja no s’usa el substantiu català esmolador, sinó més aviat el castellà afilador, però llevat d’aquesta variació idiomàtica que denota una vegada més el procés de substitució que pateix la nostra llengua, la resta continua igual. L’esmolador recorre els carrers amb la seua motet i la seua màquina, anunciant amb un crit característic la seua presència als veïns i als comerciants del barri, principalment hostalers. El seu cant va sovint acompanyat d’una música melòdica que pareix procedir d’una flauta de pan, bufacanyes o flabiol de set forats, de so molt similar a la la flauta travessera. I encara que alguns ja porten enregistrat el missatge, tots diuen essencialment el mateix: L’esmolaor. S’esmolen gavinets, tisores, navalles i tota mena d’utensilis. L’esmolaor... No és que en queden massa d’esmoladors en actiu, sovint homes d’avançada edat, però ateses les circumstàncies de crisi, no se sap mai què pot deparar el futur. Potser l’ofici és traspassat a les futures generacions, potser desapareix per complet, o potser es refugia en botigues que a la llarga seran quelcom així com un museu dedicat a aquest vestigi del passat capaç de resistir els menesters d’un present poc avesat a reutilitzar les coses de casa, en aquest cas els ganivets.

 

Marraixa

En efecte, la paraula marraixa, entre d’altres accepcions recollides al DCVB, significa ‘recipient de vidre, molt ample, rodonenc, que se sol forrar de vímens i serveix per a tenir líquids’. Procedeix de l’àrab i encara que gaudeix de certa vitalitat per algunes comarques valencianes es troba ja molt arraconada pel terme castellà garrafa, que l’ha substituïda gairebé per complet. La causa, potser, es deu al fet que cada vegada en queden menys de marraixes en circulació. En gran part, s’han vist superades per aquests recipients de plàstic tan habituals a les prestatgeries dels centres comercials, que són més barats i més còmodes per al client potencial, no debades no cal tornar-los als establiments una vegada s’han buidat, simplement s’aboquen al fem. La marraixa, en qualsevol cas, resisteix en alguns xicotets comerços, convertida en un objecte de culte d’alguna manera o altra perseguit per aquells que s’avaloten davant l’imperi del plàstic. És cert que les marraixes supervivents no són aquelles cobertes de vímet, però ben mirat, les que queden, continuen fent la mateixa funció, és a dir, mantindre l’aigua més fresca i més pura. A més a més, les marraixes són realment reciclabes, tot al contrari que les seues homònimes de plàstic, més prompte cancerígenes a partir del cinqué ús. Resulta satisfactori, després de tot, trobar alguna marraixa de vidre de tant de tant, comprovar com encara hi ha clients que es prenen la molèstia de tornar-la al comerç de torn i canviar-la per una altra plena. És curiós saber també que el terme marraixa designa també aquells altres recipients de terrissa amb dos brocs i una ansa a la part superior que estan presents en quasi totes les cases i que equivalen a aquella paraula tan ben introduïda a les nostres terres pels nostres veïns més immediats, el botijo. El que són les coses...