Platja del Saler

A la llunyania , enormes vaixells mercants s’agombolen a les bocanes del Port de València, a la vora un continu aquós d’ones temperades xoca contra el mur de canyes, troncs i immundícies que s’albira des d’allà on el passejant ha d’aturar-se per ordre d’alguna institució de les denominades superiors. Però no s’atura… Penetra mar endins convertit en una barreja de sensacions contradictòries que colguen les petjades de la discreció, que avancen sota un cel ple de cúmuls que és, potser, l’única expressió de la bellesa entre el desastre consumat. Sense vida a la platja del Saler, certament. Sense ànimes solitàries caminant com és costum per aquestes latituds. Silenci ja hivernal, devastat i brut. Passeig agredolç entre dunes, mates de borrons i estols de gavines corses que grallen alienes a la curiositat d’uns ulls perplexos per la immensitat maltractada. I un passeig que s’enfila, derrotat, cap a les mallades inalterades i les sabanes de joncs i de bova, xarxes d’aigua, ara plenes, que conserven el magnetisme de tot plegat. Un clic, un altre clic. Imatges d’un prat preciós esguitat de tamarius que un desitjaria contemplar en altres circumstàncies, acaronades, si de cas, pel sol radiant que ja decau i deixa pas a les oníriques estampes de l’ambient mig emporprat. Oh! Romàntic somiador. Passejant que tornes al quefer diari entremig d’un senderi protegit de les urpes del menyspreu, amb a penes un, o dos diletants que es creuen pel camí dels pensaments i que, de ben segur, fan el mateix que tu: la volteta de rigor, el cigarret de l’harmonia, la calma que abassega encara un mes després d’aquella gota freda que els experts anomenen dana. Maleïda dana! Neologisme del present. Eufemisme de catàstrofe. Catàstrofe! Present amarg i fosc. I prossegueix el jorn etern... Cavil·lós, el caminant, perquè la vida continua al bell mig d’una línia litoral que es pregunta una i mil voltes el mateix dilema terrenal. Per què tantes penúries? Per què tantes ferides del món sobre la mar? I el trepig deixa al seu darrere un panorama desolat, dramàtic, un trenc sensorial de l’aigua tèrbola que no mostra cap designi més enllà del futur ara anguniós, ara decorat per la pressa del negoci que vindrà. Promeses buides. I fins a la pròxima, estimat amic. Fins a la pròxima. Aquell quadre blau i poderós que un desitjaria fort des del matí a la nit, però que no hi és, no hi és per cap costat. Porca misèria!

Camins de resistència. TRINQUETS TRENCATS (Càtedra de pilota i ed. Bullent)

Casual o no, la darrera presentació del llibre Trinquets trencats (Càtedra de pilota valenciana i Ed. Bullent) va ser a Sagunt, que és el meu poble i el primer a aparéixer entre les pàgines d’aquest recorregut literari i memorialístic pels trinquets abandonats, segurament la raó principal per la qual un dia de ja fa molts anys vaig decidir impugnar a través del bell ofici d’escriure la dinàmica nefasta i meninfot d’aquest país envers els seus temples de joc. 

Curiosament, a més a més, aquesta presentació a la capital del Camp de Morvedre també va arribar un any després que el llibre fora presentat a la Universitat de València, just un any després, amb la qual cosa la quadratura del cercle ha clos de manera perfecta, redona i simètrica, i com sempre molt ben acompanyat de bons amics, aficionats i familiars. Que bonic, de veritat. Tot un privilegi per a mi. Perquè, sens dubte, i ara ho dic públicament, estic molt agraït a la gent que em vol i em dedica elogis i reportatges que, en fi, com dir-ho ara perquè no sone petulant? Diguem-ne que m’esperonen a seguir escrivint, que és el que em manté viu. Gràcies, moltíssimes gràcies, per tant, a tots aquells que m’han fet costat en aquest viatge tan ple de tendreses, de records, d’aportacions, de preguntes, de plors i de matisos que es perden pel canó de la identitat i l’estima. Tot. 

Trinquets que m’han permés contemplar el meu país a través dels badalls de les muralles escrostonades, a través dels panys tancats i rovellats, entre lloses i taulells amerats d’història i antigor, entre clubs de pilota i personatges anònims que continuen allí, sense que ningú els faça cas ni atenga les seues reivindicacions i passions, sovint aïllades i incompreses. Dos anys de treball de camp, un any de presentacions per pobles i comarques. Tres anys complets des que va començar tot i em vaig plantar al mític trinquet de Sagunt en aquell dia gris i plujós en companyia de Quico Fernàndez, aleshores regidor, que ja m’ho deia, ja: «mare meua, com està açò». O quelcom així. Però ja no hi havia marxa enrere. I jo n’estava decidit. Perquè quan un decideix escriure un llibre, el que més costa és començar-lo, dir les primeres paraules, atrapar el futur lector sota l’embruix d’una passió sorgida des del més profund del meu dedins. Trinquets trencats. Un llibre que afronta, ara, una nova etapa. Un llibre intemporal, que no caducarà mai, tant per a bé com per a mal. I que rodarà ara com la pilota de vaqueta, cosit i embastat perquè resistisca els envits de la modernitat i servisca, igualment, perquè el romanticisme i el dolor de les seues pàgines esdevinga orgull i vida temps a venir. 

És molt satisfactori, per tot plegat, servir a la terra que acull tants trinquets i tants testimonis oblidats pel temps i les circumstàncies. Més satisfactori és, encara, veure l’interés dels qui s'aferren a les branques que ens podrien fer més forts, més desvetllats i més feliços. Resistir ja és vèncer, deia Joan Fuster. Potser és l’únic camí que ens queda...

Sala Mario Monreal de Sagunt

La foto!

Un descàrrec emocional. LA PROMESA DELS DIVENDRES, de Rafa Lahuerta (Ed. Drassana)

Bo, doncs ja ho he fet, ja me l’he llegit, vull dir, si més no amb la mateixa celeritat que em vaig llegir Noruega, amb la mateixa avidesa i interés que vaig arribar a La Balada del bar Torino, i amb la mateixa passió i tendresa que em suscita endinsar-me, de bell  nou, en totes i cadascuna de les pàgines que escriu aquest home anomenat Rafa Lahuerta i Yúfera. Ara en forma de confessió, o de redempció, més aviat, perquè això és, sens dubte, La promesa dels divendres, no una novel·la, no, sinó una confessió, un descàrrec emocional, una revisió contínua dels pecats, els penediments i les fatalitats comeses per un adolescent de divuit anys orfe de pare i empeltat a una ciutat que ja no existeix més que sobre el paper: València. València! Així que sí. Aquesta és la conclusió. Cal ser molt valent per escriure certes coses, però sempre hi quedarà l’honestedat, heus ací; i evidentment una història íntima plena de ferides que supuren i es tanquen, que supuren i es tanquen. I que captiven, és clar, i que corprenen, i que esborronen, i que paguen la pena, i tot, absolutament tot. No deu ser fàcil parlar d’un pare esdevingut en ídol i en miratge amb el pas dels anys, tampoc deu ser fàcil revisar aquell viatge a Barcelona per a presentar Noruega, i en general, no deu ser fàcil confessar les coses que no va confessar l’autor quan tocava, i que ara confessa gràcies a un ofici com el de l’escriptura. Perquè eixir airós de l’encontre amb tal conflicte intern demostra com és de difícil aquest ofici. Dosis d’humilitat. Obert, passional, vivencial, punyent, commovedor. Difícil, en definitiva.

En efecte, tinc alguns criteris a l’hora de valorar si un llibre em resulta imprescindible o no. I el primer i principal és que em transmeta ganes d’escriure a mi mateix. La promesa dels divendres n’és el cas. Quin goig, de veritat. Potser és una exageració —ho és!—, però ara mateix trobe que per Lahuerta seria capaç, fins i tot, de fer-me seguidor del València C.F. Història viva d’una ciutat i d’un club que, pàgina rere pàgina, el redimeixen dels seus desencisos, que actuen com a matalàs d’un vagareig sempre lent, l’home tortuga!, sempre dubitatiu, sempre deutor d’unes reflexions tan anònimes com obertes en canal. Tan necessàries per als qui ens és inevitable somiar i plorar a llàgrima viva. Llegir Lahuerta sempre és un plaer, un privilegi en aquests temps de franquícies, progressos diversos i globalitzacions morals. Llegir autors tan francs, evidentment, també és una sort per als valencians, i un badall d’esperança entre els deliris de grandesa que aquest present ens mostra d’una manera tan impietosa i procaç, tan cruel. Algun dia m’agradaria conversar amb ell, per tot, declarar-li la meua més sincera admiració, compartir bagatges i aprendre’n, aprendre’n molt, però crec que això només serà possible, i tant de bo siga així, quan me’l trobe casualment en algun carrer perdut de la seua benvolguda ciutat, o en algun indret destruït d’aquest país tan ensopit i tan submís, allà on encara s’amaguen els batecs d’una realitat amarga colgada sota les cendres d’un present dur i postís. Sobretot això. Postís. Potser arriba el dia. O potser no. No ho sé. De moment, em conformaré amb llegir els seus llibres...

De tres coses no t'has de fiar...

 

És curiosa la hipnosi que produeix la pluja quan cau de manera immisericorde sobre les teulades dels pobles valencians i un seu, rendit, al seu sofà amb un llibre entre les mans. Contrasta cruelment amb l’estampa de tots aquells que no poden permetre’s tal luxe i pateixen i patiran els efectes dramàtics d’un fenomen meteorològic de llarga trajectòria en aquest país d’ofrenes banals i himnes submisos i esclaus: la gota freda, o el que hom convergeix ara a denominar dana (depressió atmosfèrica en nivells alts). Sacseig directe i literal als ciments de tot un poble. O la comprovació en directe i en primera persona dels límits de la qualitat humana, que és, si més no, una manera de fer literatura o de descriure la frustració i la fúria de tots aquells que han afrontat la solsida de les seues cases i les seues famílies amb molta més pena que glòria, la veritat. Estat absent. O directament incompetent. Mentides i més mentides. Cacics provincials obtusos! I al bell mig, entre anades i vingudes a cases d’amics necessitats d’ajuda, la lectura d’un títol fabulós, Llum de febrer d’Elisabeth Strout, potser l’única manera vàlida de fruir en aquests dies de tragèdia i caos en què, d’altra banda, les altes esferes tracten d’eixir reforçades amb maniobres que ningú no ha demanat. O sí. Rei babau? Sempre hi ha qui aspira a tenir la consciència tranquil·la a costa d’enganys i falsedats, sempre. I en aquestes, sempre va bé recordar aquell refrany tan valencià que diu allò de les tres coses, això és, de tres coses no t’has de fiar: del rei, del temps i de la mar. Nyas! Potser per això, cert personatge rep el nom del preparao. Potser. Qui sap. Vergonyes colgades sota un urbanisme cínic i depredador. El canvi climàtic, diuen què. Però en fi, al capdavall jo l’única cosa que sé ara mateix, amb el soroll dels helicòpters de rescat com a rerefons, és que llegir em fa pensar en un món complex però millor. I que fins i tot entre les runes, un pot trobar la bellesa i l’esperança del país que fórem i seríem si ens deixaren en pau d’una vegada o d'una puta vegada, remarque, tot siga per allò de ser contumaç i fidel a aquest present de cumulonimbes i màquines de cosir desfetes entre el fang. 

Aspecte dels núvols el dia 27 d'octubre
sobre la mar de Sagunt

Bellesa entre el desastre a l'Alcúdia
el dia 1 de novembre  

9 d'octubre

 

I finalment, del ventall d’alternatives que es presenten sovint en una efemèride tan assenyalada com el 9 d’octubre, un servidor opta pel trinquet. Així, en cru, perquè possiblement siga un dels pocs espais on la política i els discursos buits de la concurrència no tenen cabuda ni són ben rebuts. O passen desapercebuts, almenys. Pilota valenciana. I a Guadassuar, per a més inri, cor de la Ribera Alta, el dimecres nostre de cada setmana, sense artificis ni galindaines pròpies de la faràndula que aprofita aquestes diades per a emmerdar el pati i amollar brofegades institucionals amb motiu de la senyera coronada i no sé quantes hòsties més. Tota per a ells. La senyera, dic. Perquè ja no m’importa, això. Anys enrere en feia, de cas. Però ara ja no. Ni per a bé ni per a mal. De fet, tampoc acudisc ja a la manifestació vespertina pel País Valencià, que és l’únic que m’interessava realment de tot plegat. Les raons? Per a què explicar-les. Massa tràfec, massa cacau, massa de tot. I això sense comptar amb el tren, el tren de rodalia, ai el tren! Calvari, calvari, calvari. Madrid, menys de dos hores. Tren de rodalia, en canvi? Una merda. I una puta vergonya! Així que sempre optaré pel trinquet. Sempre. Perquè el tinc a tocar. I perquè és valencià, que collons, segurament més valencià que qualssevol dels ninots que es passegen per la capital del regne durant el 9 d’octubre orgullosos de ser tan provincians i tan manifestament espanyols. Espanyolíssims! Día de la Comunidad. Poble dissolt. Poble assimilat. Poble mort. Trinquet com a refugi literari, heus ací. Consol típicament romàntic, perquè és allí, sobre l’escala i les galeries, que es sent encara el batec de les paraules vives, de l’espontaneïtat moribunda. I és allí on es percep encara la màgia dels crits que retronen, i els ànims dels aficionats, i la veu del marxador donant de cinc o donant de deu. I aquell home que crida pajarito quan la partida fa l’últim sospir i alguns encara tenen forces per fer barret en el bar del nou trinquet. I del poble. I del país. 60-45. Vells coneguts hi vagaregen, adés i ara, Dani Miquel, el cantacançons, per exemple, amb qui xarre que xarraràs. I Ricard Santandreu, pilotari en  retirada, de Castelló sense ribera, raspador en el seu dia, que retorna a un temple comarcal de la vaqueta cinc anys després de no trepitjar-lo per qüestions que no venen al cas. La gent l’abraça igualment, clar que sí. I el saluda. I l’aprecia. Perquè, al remat, al trinquet es congreguen afectes, i estimes, i velles batalles. I tots es comminen a retornar dimecres que ve, que ja no serà 9 d’octubre, sinó 16. I ja no jugarà Puchol ni Francés de Petrer. I tot continuarà igual, però sense la remor d’aquells que ofrenen glòries a un país de pacotilla que abandona la pilota i el trinquet al mateix ritme que la llengua i els costums. Fidelitat al vol d’una esfera de vaqueta que no entén cap altra cosa que el preu del seu jornal.

Estiu acabat

S’acaba l’estiu i els records s’acumulen en un sac de llàgrimes d’infantesa desvetllada i feliç. No són els meus, però, no són els meus plors, sinó els seus, els dels xiquets, conscients ara que el plaer és un sospir que clou una vegada arribat el mes de setembre i el cotxe, maleït cotxe, pren camí de la rutina. S’acaba l’estiu, en efecte. I el cel s’enterboleix al bell mig d’un enfilall d’arena i roques que s’esgota mar endins com les meduses i les ones càlides d’aquest Mediterrani tan viu i alhora tan nostre. Quin privilegi. Però per què ha de passar, es pregunten. És l’espiral, que gira i gira. Una andana que s’allunya ara mentre els crits i les últimes carreres dels amics acompanyen el trànsit cap al dia a dia fins que s’esgoten les darreres reserves d’energia estival. Se’n van. I ells, ho faran més tard. També. Tots se n'aniran. Adeu, adeu. Cicle conclòs. És així. I els xiquets que van a bord, entremig d'un silenci fortíssim, ja no poden reprimir més l’emoció d’una experiència fascinant, de la que deixa soll: l’alba màgica, la flaire de salabror i de peix, les apassionants pesqueres vespertines, els descobriments, les estades al passeig, els jocs a la mar, aquell concurs de rall, i la pluja d’estels, i les nits de lluna plena... Horaris infinits. Llibertat de la que ja no hi ha, de la bona, de la pura. Amb plors vertaders, ja ho crec. I que s’encomanen al volant perquè ja feia molt de temps que no els sentia com ara els sent: aquesta sensació d’impotència pueril, aquest tot de sentiments contradictoris tan capaç de barrejar l’alegria amb la tristor, el present amb la nostàlgia. Quants anys, mare, quants anys! Heus ací, després de tant de temps. Diuen que els llibres que paguen la pena són aquells que es recomencen una vegada finalitzats. I és cert. Els detalls prenen forma única i s’incorporen al dedins de cadascú conformant una escala inamovible d’oracions i estampes per a tota una vida. Per a mi, cada estiu és com un llibre. I aquest en particular ha resultat ser una obra mestra compassada amb els núvols i la música que anuncien ara el seu final meravellós...