Canal 9 i el verb 'goxar'

Potser volíeu dir: gozar.
Aquesta és la conclusió de Google.

No, no us espanteu, el verb goxar no és un derivat del substantiu goig. És un barbarisme intolerable, o més concretament, és una nova invenció, una nova mostra d’aberració lingüística que ni de bon tros té el significat que li va atribuir un dels locutors que RTVV, àlies Canal 9, va enviar al trinquet Pelayo per tal de restransmetre la final del Circuit Bancaixa de pilota valenciana el passat diumenge. En efecte, 'goxar' no és sinònim de 'gaudir', ni evidentment es tracta d’un lapsus del llenguatge. El locutor en qüestió el va repetir moltíssimes vegades. Fins i tot, es va atrevir a conjugar-lo, ai mare, i a utilitzar també la forma impersonal del gerundi: a continuar goxant, per exemple. No es pot dir, doncs, que s’estava equivocant. Així que o bé no era conscient que estava fent el ridícul, cosa que venint de Canal 9 és ben normal; o bé forma part de la mediocritat que envolta, ja des de fa temps, l’ens televisiu valencià, que també és perfectament possible. Per si algú té interés, en català –en valencià-, existeix el verb ‘gojar’, que significa ‘fadar’, ‘embruixar’, però com que no crec que cap dels aficionats que acudiren al trinquet amb motiu de la final, estigueren posseïts ni encantats per cap ànima diabòlica, es pot concloure que, tot plegat, la paraula i la retransmissió, foren un espectacle lamentable. I vertaderament fou una llàstima, ja que sens dubte és d’admirar que la partida fóra oferida en directe, amb un trinquet ple de gom a gom i en plena efervescència fallera, en els temps que corren per a un canal públic destruït i abocat a la privatització. En definitiva, una autèntica pena que l’esport més representatiu dels valencians, l’últim reducte de la llengua, tot siga dit de pas, allotge gent tan poc professional just el dia en què dos braus i joves escaleters de l’Horta de València, Puchol II i Soro III, demostren que hi ha futur en una partida memorable conclosa amb el resultat de 60-45. Una pena que a poc a poc es vagen introduint en aquest món elements del folklore més recalcitrant, cas de l’himne valencià a l'inici de les partides importants; una pena que la puresa de la pilota valenciana es deteriore per culpa de les manipulacions televisives i institucionals. Res de bo, després de tot, per a uns homes de la pilota que, si molt no m’equivoque, hauran de continuar demostrant que saben caminar sols i sense ajuda. Perquè així ha sigut sempre. I així ha de continuar sent. Pel bé del nostre esport.

Pepe Sancho, el nostre Pasqualo

Coberta de la versió cinematogràfica
d'El virgo de Visanteta
dirigida per Vicent Escrivà 

Sí, Pepe Sancho era el blavero més il·lustre, potser dels pocs amb certa projecció intel·lectual, però també era un gran actor, cosa que diluïa clarament les seues dissonàncies lingüístiques, sempre allunyades del raciocini i del rigor que exhibia dalt dels escenaris, on destacava per les seues brillants interpretacions. Certament, era un dels grans. I ara, tant per a bé com per a mal, serà recordat com un dels valencians més distingits, conegut tant per les extravagàncies i els escàndols que va protagonitzar en el món del xafardeig, com pels papers que brodava en exitoses sèries de televisió. En una de les últimes, de fet, Crematorio, donava vida a un personatge molt definitori del país que tenim els valencians, un home avar, sense escrúpols, corrupte i especulador, capaç de tot amb tal d’aconseguir poder econòmic i influències polítiques, en definitiva un clar exemple de la fauna que avui pobla i governa les institucions d’aquestes terres conegudes com el levante español. Encara ens passa poc! Tanmateix, si aquest costumari ha decidit fer-li un raconet en la secció dels prohoms, és pel seu paper cabdal en dues pel·lícules senyeres de l’audiovisual valencià, això és El virgo de Visanteta i Visanteta esta-te queta, dos sainets de caràcter eròtic i costumista que s’han convertit en preades joies de col·leccionista per a més glòria del seu autor, l’escriptor de Sueca, Josep Bernat i Baldoví. No hi ha dubte, per això, que si els valencians tinguérem una televisió com cal, aquesta setmana deuríem gaudir de bell nou d’aquestes joies no aptes per a miops d'ànima, estrets de cervell i devots de la tristor, però com que RTVV ha estat saquejada i destruïda i la seua llarga nòmina de professionals acomiadada sense pietat, ara toca assaborir-les mitjançant aquest enllaç providencial que ens proporciona un tal Rafaxis al canal youtube. Atenció al moment que Pepe Sancho, en el seu paper de Pasqualo, és soterrat al cementeri de Favara com a conseqüència dels seus tràfecs sexuals amb Visanteta, fatídics al capdavall. Memorable la copla que li dedica el poble i que reproduïm ara en homenatge a un actor controvertit però brau, molt brau, sempre de cara, com els autèntics valencians:

Era un xic guapo i polit,

honrat i treballaor,

complia com un rossí

amb més collons que el Montgó:

“Morires sacsant, tirant sempre avant,

com moren els nostres ací per Llevant”

Adiós Pasqualo Benlloch,

seràs el rei de Favara,

si hagueres frenat un poc

no te cantaríem ara:

“Morires sacasant, tirant sempre avant,

Com moren els mascles ací per Llevant”

Vitrall

Vitrall de Ximo Roca present a la
Parròquia de Crist Rei de Gandia.
(El Paradís Terrenal, detall Adam) 

Per començar, cal distingir entre vitrall i vidriera, que no és exactament el mateix, encara que ho parega. Un vitrall, segons definició del Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans, és una vidriera de colors, emplomada i construïda formant un dibuix, pròpia de finestrals, lluernes i altres obertures d’edificis, esglésies... Una vidriera, en canvi, és un bastidor amb vidres aguantats per llistons, per a tancar una finestra, que no priva l’accés a la llum. I així com l’ofici de vidrier compta amb una nòmina relativament estable de seguidors, aquells que fan vitralls són un col·lectiu més prompte excepcional, minoritari i tocat per un esperit vocacional que, conscientment o inconscientment, perpetua una tradició creativa, vistosa i ben present en obres de caràcter civil i, sobretot, religiós, cas per exemple de l'edifici de Tabacalera, a València; o la parròquia de Crist Rei, a Gandia. Pel que es veu, els orígens d’aquest art es remunten a temps immemorials, segles XI i XII, però no és fins al segle XIII, amb l’esplendor del gòtic, que substitueixen la pintura mural romànica i es converteixen en un art complementari en basíliques i catedrals. Avui, els vitralls són fàcilment visibles per al personal que freqüenta aquests espais sagrats, tot i que la percepció actual que té el proïsme sobre aquest art és que serveix per a tapar forats, com així asseguren des d’algunes de les vitralleries més significades d’aquestes terres valencianes. Una d’elles, de fet, perviu a la població d’Alginet (la Ribera) i és un taller renovat que mostra signes inequívocs de voler perpetuar-se en una nova generació, tot retent homenatge a l'antiga i alhora bucòlica transmissió dels oficis tradicionals: de pares a fills. En efecte, tot pareix indicar que l’Estudi i Taller Ximo Roca, lluitarà en un futur per continuar vestint els edificis més representatius d’aquest raconet del país. I tant de bo es consolide com un element arquitectònic de ple dret, amb l’estil propi que s’adquireix després d’anys i panys d’experiència al servei del vidre, amb un important i marcat accent valencià. Per molts anys.

http://vidrierasarteyarquitectura.blogspot.com.es/

Història recent de TV3 al País Valencià

El repetidor de la Carrasqueta
fou el primer a donar exemple

Primer ens vingueren amb què les emissions de TV3 a terres valencianes eren il·legals, i que això no podia ser; després aparegueren protegits per la policia, porra en mà, per a tancar repetidors; posteriorment compliren les amenaces i ho clausuraren tot, per a més inri, de nit. No contents amb això, inflaren a multes a l’entitat propietària de les antenes, Acció Cultural del País Valencià. Les multes foren exemplars, certament, les més elevades de quantes podien haver posat. A por ellos!, pareixia ser el lema. Després ens embolicaren amb estranyes maniobres i negociacions amb l’executiu central, que si múltiplex per ací, que si múltiplex per allà, que si esto i que si aquello, paraules i més paraules, merda dels uns i merda dels altres, com si els valencians conscients de ser alguna cosa més que simples borreguets no sabérem que a Madrid, aquests assumptes se’ls passen per l’ouera. En efecte, al cap d’uns anys, quan manaven els mateixos personatges a Madrid i a València es va formalitzar el no, és a dir, el no ha lugar ni dinero, que estamos en crisis. I quan ja pensàvem que s’havia tancat el cercle, és a dir, que mai més es veuria TV3 al País Valencià va arribar el Tribunal de no sé què i va dir que sí, que en efecte, la Generalitat no podia clausurar res ni multar a ningú. Tanmateix, passat un temps, la realitat d’avui és que TV3 encara no es veu al País Valencià, bé siga per problemes tècnics o bé perquè ningú ha explicat encara el que s’ha de explicar en aquesta classe de situacions, justament que estem governats per una colla de feixistes impresentables que actuen sempre seguint les directrius que els ensenyaren els inspiradors del passat més fosc de la gloriosa nació espanyola: nunca des tu brazo a torcer, no te dejes engañar, estafa tú antes de que te estafen a tí, que no te tomen por idiota. Deu ser que els idiotes som els altres. De fet, no deixa de ser curiós que en tot aquest temps s’haja passat de dir que TV3 era il·legal a dir que el problema és que els responsables de tal canal utilitzen un mapa del temps que traspassa les fronteres estrictament catalanes. El de sempre, el temeta. A València l'anticatalanisme compta ja amb catedràtics emèrits. I els pobres desgraciats valencians que no ens engolim la mentida a cobrar, tant des del sud com des del nord. D’una banda, pancatalanistes; de l’altra, coneguts pel famós refrany valencià i home de bé, no pot ser. I TV3 en negre, com ha de ser. I mentrestant, Canal 9 destruït, per si de cas...

Gos rateret valencià

Ja que gran part de les anomenades autonomies han posat de moda un mamífer distintiu que les identifica arreu de l’estat, sí que convindria reivindicar un dels més oblidats d’aquest raconet del país, el gos rateret valencià, viu i despert, en franc retrocés des que les faenes del camp i la casa han passat a un segon pla en l’ordre de prioritats de moltes famílies absorbides ja pel progrés i l’auge immobiliari. Tanmateix, cal destacar que el rateret ha estat fins no fa massa el principal guardià de moltes cases mediterrànies, caçador de xicotets rosegadors, espavilat i atent, d’aspecte atlètic. I certament és una llàstima que se l’haja deixat de banda, ja que avui, ni tan sols en l’apartat representatiu ha pogut traure el cap com a símbol del país. El seu lloc l’ha ocupat, gairebé en exclusiva, la rata penada, a bastament utilitzada en l’heràldica valenciana i instrumentalitzada, tot siga dit de pas, per l’orgull de molts veïns afectats en excés pel mite del Levante español! Això per no parlar d’alguns altres companys també ben destres en aquest art propagandístic dels elements patriòtics, això és els bous d’Osborne, les ovelles basques, els ases catalans, o en un altre nivell, les sargantanes de Formentera; en conjunt, tots protagonistes de la guerra d’enganxines que pareix imperar en l’actualitat sempre a la recerca de protagonisme i banalitat institucionals. I entretant, apareix el nostre rateret, que pel que es veu ha optat per l’anonimat, discret i silenciós, en consonància amb la pèrdua de costums i tradicions, paral·lel a l’ocàs de certes formes de vida ancestrals de l’horta, deprimit per la manca d’afecte dels valencians envers els seus trets més significatius, el paisatge de camp, les alqueries i tantes altres coses. Impagable la imatge del llaurador muntat en la seua motet camí del camp, amb un cabàs al darrere per on apunta el cap del gos rateret, també anomenat ratoner, ratador o gos de fusters, una raça denominació d’origen valenciana que el futur s’encarregarà de dir si perviu o deixa enrere diversos segles d’existència.    

"Apariciones y milagros de Nuestra Señora"

Un professor valencià
a la recerca del miracle de Nostra Senyora

Tenint en compte el caire paranormal que estan prenent els deliris dels governants que ens subjuguen, aquest costumari no s’ha pogut resistir a comentar un dels més pertorbadors, ja que sens dubte és una demostració definitiva de la bogeria que regna una de les més insignes, sublims i extraordinàries institucions d’aquest raconet del país: la nostra benvolguda Conselleria d’Educació, exemple ara i sempre d’organització, pulcritud, rigor lingüístic i respecte pel professorat valencià. Quasi res porta el diari. Un pot pensar que estan un poc tocats del perol, però s’equivoca, perquè són una magnífica oportunitat. Són senzillament un cas a estudiar pels més dignes professionals de la psiquiatria mundial, perquè si ells ho veren, ai mare!, si ells veren del que són capaços alguns dels més alts dignataris d’aquestes latituds, no crec que perderen el temps amb altres sonats. Vindrien a València, clar que sí, i menjarien arròs de senyoret, i gaudirien de les clòtxines valencianes i brindarien amb cava -de Requena!- i berenarien coca -d’ametla!-. I, immediatament després, s’apuntarien al curs oferit pel CEFIRE d’Alacant que porta com a títol Apariciones y milagros de Nuestra Señora, un curs que, en fi,... un curs i prou. Quina gran mina de diamants en brut aquesta nostra conselleria, quina magna obra pedagògica la seua, quanta fe dipositada en el futur, quanta habilitat, quin tacte exquisit! Com de miserable seria l’existència de molts professors si no estigueren gestionats per aquesta honorable quadrilla antiga llar d’il·lustres forenses com Font de Mora i actualment dirigida per una senyora que sota el cognom Català demana disculpes per parlar en valencià! Ai, per favor...

 

http://ccaa.elpais.com/ccaa/2013/01/23/valencia/1358968034_540835.html