dimecres, 27 de febrer de 2013

Vitrall


Vitrall de Ximo Roca present a la
Parròquia de Crist Rei de Gandia.
(El Paradís Terrenal, detall Adam) 

Per començar, cal distingir entre vitrall i vidriera, que no és exactament el mateix, encara que ho parega. Un vitrall, segons definició del Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans, és una vidriera de colors, emplomada i construïda formant un dibuix, pròpia de finestrals, lluernes i altres obertures d’edificis, esglésies... Una vidriera, en canvi, és un bastidor amb vidres aguantats per llistons, per a tancar una finestra, que no priva l’accés a la llum. I així com l’ofici de vidrier compta amb una nòmina relativament estable de seguidors, aquells que fan vitralls són un col·lectiu més prompte excepcional, minoritari i tocat per un esperit vocacional que, conscientment o inconscientment, perpetua una tradició creativa, vistosa i ben present en obres de caràcter civil i, sobretot, religiós, cas per exemple de l'edifici de Tabacalera, a València; o la parròquia de Crist Rei, a Gandia. Pel que es veu, els orígens d’aquest art es remunten a temps immemorials, segles XI i XII, però no és fins al segle XIII, amb l’esplendor del gòtic, que substitueixen la pintura mural romànica i es converteixen en un art complementari en basíliques i catedrals. Avui, els vitralls són fàcilment visibles per al personal que freqüenta aquests espais sagrats, tot i que la percepció actual que té el proïsme sobre aquest art és que serveix per a tapar forats, com així asseguren des d’algunes de les vitralleries més significades d’aquestes terres valencianes. Una d’elles, de fet, perviu a la població d’Alginet (la Ribera) i és un taller renovat que mostra signes inequívocs de voler perpetuar-se en una nova generació, tot retent homenatge a l'antiga i alhora bucòlica transmissió dels oficis tradicionals: de pares a fills. En efecte, tot pareix indicar que l’Estudi i Taller Ximo Roca, lluitarà en un futur per continuar vestint els edificis més representatius d’aquest raconet del país. I tant de bo es consolide com un element arquitectònic de ple dret, amb l’estil propi que s’adquireix després d’anys i panys d’experiència al servei del vidre, amb un important i marcat accent valencià. Per molts anys.