Trinquets trencats, 2a edició

Una segona edició? Un llibre sobre trinquets? La veritat és que si m’ho hagueren dit quan em vaig posar a la faena ara fa tres anys no m’ho hauria cregut. O sí, però no del tot. Perquè dubtes sobre el que volia fer, no en tenia; però dubtes sobre la recepció dels textos que hi he deixat escrits, sí. I molts. El principal era si els lectors comprendrien que aquest no és un llibre únicament sobre trinquets, cosa que em preocupava; i el segon era si aquests mateixos lectors serien capaços d’enllaçar la seua temàtica amb el procés d’empobriment i globalització al qual es veuen sotmesos els països en vies d’assimilació i extinció com ara el nostre. País trencat. O quelcom així. Dubtes resolts, en qualsevol cas. En primer lloc, perquè després de tota la correguda trobe que s’ha produït una simbiosi entre els dilemes dels lectors i els dilemes d’un servidor, de tinta present. I en segon lloc, perquè malgrat no ser, jo, un entusiasta de les exposicions públiques, les coses han vingut rodades, és a dir, que no han sigut pocs els col·lectius, ajuntaments o llibreters que han demanat una presentació del llibre en les seues respectives dependències. Creieu-me, ha estat així. Així que supose que aquesta és la raó de pes per la qual, a hores d’ara, el llibre ha entrat en una segona edició. Visca! I satisfacció profunda, és clar. Perquè, tal com he dit al principi, fa tres anys no m’ho hauria cregut. Ni de bon tros. Què ha passat, doncs? En fi. Imagine que els trinquets valencians són com el país que els allotja: invisibles, marginats, abandonats, maltractats... però resistents, al cap i a la fi. De manera que res no em faria més feliç, a partir d’ara, que molts veieren capgirada la seua situació d’oblit i decaïment: de negre a blanc, si més no. I res no em faria més feliç, en conseqüència, que el llibre que vaig somiar amb la més gran de les il·lusions quan començava les meues singladures literàries entre muralles escrostonades, es perllongara en el temps com una mena de cant popular. Trinquets trencats. Però testimoniats, almenys. En definitiva, mostres de resistència i dignitat.

Gràcies a totes i tots.

Entrada actual
del trinquet de Sagunt.
Tancat a pany i clau.
(Fotografia inèdita)

Darrera presentació del llibre.