Pista

L’esperit lliure s’aventura terra endins sense una destinació definitiva. Les clarianes del bosc s’obrin a cada revolta que marca la terra i segueixen l’instint de la vida solitària. La muntanya s’enlaira i s’enlaira. I la neu reapareix en la vessant ombrívola de la massa profunda. El traçat canvia, de sobte. I el que abans era una pista forestal, ara es transforma en un asfalt digne i uniforme que decreix a mesura que el cim s’allunya. La praderia s’escampa a pleret. I el vol de les àguiles cuabarrades fa sospitar que els camps de blat i d’ordi arreceren les llebres corredores diluïdes entre un cúmul de terrossos fèrtils exposats al vent. Els viaranys es bifurquen a tort i a dret. I arribat a tal punt, un no sap quin escollir. A la dreta, pins i més pins. A l’esquerra, assentament poblacional. Direccions que serpentegen. El paradís de tot plegat. Aleshores, la reflexió s’imposa de manera obligatòria. Quants abans que jo? Quants? Perquè, en efecte, per a mi tot és novetat, i un luxe, i una passió amorosa, i un tot d’emocions indescriptibles. I això que es tracta d’una pista, senyors, una pista forestal! Tanmateix, per als altres, per als qui m’esguarden amb aquest punt de perplexitat oriünda que no es pot dissimular, només hi ha la quotidianitat, i el dia a dia, i el pas del temps que es marceix sense solució de continuïtat. Aquell que fa llenya, per exemple, que la fa per una qüestió vital, vull dir, no tant pel plaer d’exercitar els músculs, que també. Faltaria més. O el forner, ara que hi caic, que va i ve per la mateixa pista que jo he recorregut meravellat i que, per a ell, tan sols representa una simple connexió entre un poble i un altre. O el guàrdia, què no dir-ne, de ben segur captivat pel paisatge però també atrapat per la rutina del treball. Volteta per ací, volteta per allà. O el fruiter, venedor ambulant, que va heretar l’ofici de son pare en el seu dia i ara recorre també els camins de frondosa vegetació sense reparar en cap altra cosa que en l’hora de disposar els productes frescos a la clientela que l’espera impacient. O el rector, fins i tot, que acudeix puntualment a la parròquia a oficiar l’homilia setmanal. O el fill i la filla emigrat, és clar, que hi torna cada tant, cada vegada amb més freqüència, per allò de cuidar el pare o la mare que moriran de vells. I el conjunt de situacions per les quals un es fascina perquè no està avesat però que resulten, després de tot, un simple gra dins de la palla. Punts de vista que, al capdavall, s’hi perceben pròxims però que mai no es toquen...