La terra banyada fa ensumar les essències d’una primavera que és a les
portes de convertir-se en realitat. El primer gran xàfec estacional m’agafa per
sorpresa mentre el carrer es converteix en una gorja d’aigua i pedra que
cobreix el pla i les eres d’un blanc tan habitual per als veïns com desconegut
i màgic per a mi. Deu minuts, només. Deu minuts de descàrrega furiosa.
Suficients com per arribar a casa fet un basilisc i calat fins als oïts. Però
quin goig un tant després. Quin goig! I la immensitat, coberta d’un granulat
uniforme que ha tenyit d’esperança i netedat l’atmosfera emboirada dia sí, dia
també, fidel a la bellesa vespertina o matinal. Certament, s’aguditzen els
sentits al llarg d’aquest periple per les inclemències de l’oratge. L’olfacte
percep els sabors d’un sòl fèrtil farcit encara d’aquelles fulles caduques
caigudes en la primavera de l’hivern, empeltrit ara d’una humitat addictiva i
penetrant. I el rierol, que brama i potencia l’atractiu de les sargues
monumentals, de soques arrugades però robustes i fermes; un arbust en un
principi, un arbre imparable a mesura que els nutrients del bosc alimenten el
seu notable creixement i eclipsen, alhora, l’esquelet hivernal dels seus cosins
germans: els xops. Populus nigra en
termes científics, també conegut com a pollancre en algunes contrades del
domini lingüístic català. Dormilec i despullat. De base tan lírica que, de
vegades, es podreix de solitud i alberga com a única i transitòria companyia rogles
de bolets del color de la canella. Comestibles excel·lents. Atemporals en el
sentit que tan sols depenen de la dolça sensació que deixen en el paladar. Ara
marronencs, ara emblanquinats. Sempre bons, els pollancrons, altrament dits
bolets de xop. Els bassals retinguts en la forest creen, mentrestant, el
compost que s’adoba amb els excrements dels animals. Cavalls blancs i lívids
que renillen mentre el pas del caminant avança pel senderi ben a la vora del soroll
d’un vent que ja recula. Aroma que perdura i es reté com el símptoma més nítid
que açò ja s’ha acabat, que ja és hora de plegar. Contrast tèrmic d’una llar
que mai no deixa de crepitar i que escalfa les ànimes amb gust per la flassada,
l’afecte i la clarividència de la son...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada