Cap d'any

Mai un paisatge hivernal m’havia captivat tant. I, certament, se m’esgoten els qualificatius. Supose jo que la fascinació deriva del meu tarannà mediterrani, què en sé jo, o d’haver vist nevar a penes una vegada en la vida, de ben segur, però és que no puc deixar de magnificar-ho. Preciós. Un autèntic privilegi. El meu pas sense rumb causa estranyesa entre la gent local, que m’esguarda furtivament sense poder evitar el judici més elemental: «esta gente de ciudad». I no és per a menys, —jo també ho diria—, acostumada com està la concurrència humana d’aquestes latituds a la neu i a les inclemències meteorològiques que dibuixen l’entorn com si es tractara d’un quadre bucòlic i melangiós. L’infinit s’obre als meus ulls. I no m’ho acabe. No. Ni tampoc m’importa açò o allò. Per què ho hauria de fer. El passeig és sanador. I això és suficient. Tot diluït i colgat sota una manta blanca i virginal que m’obsessiona i em fa enfilar qualsevol camí traçat per les rodes d’algun vehicle tot terreny. De vegades, em quede paralitzat. I no pel fred, precisament, sinó per l’embruix de tot plegat, perquè la neu és hipnòtica, sempre ho dic, això. Hipnòtica. Com el foc. S’estén com una estora interminable i oculta els rierols. I, a pleret, es filtra pels boscos pregons, sense principi ni final. L’agafe amb els mans de tant en tant. I sí, per un moment deixe de sentir-les, les mans, però quin goig, aquest, perquè que tendra i que senzilla seria l’existència si aprenguérem amb el tacte, només amb el suau i progressiu ensenyament que transmeten les delícies de la vida. Les petjades dels cèrvids, mentrestant, apareixen en abundància i es perden entre argelagues, savines i matolls. I enmig de la solitud profunda, m’ature per sentir també el silenci. De sobte, la música de la natura s’apodera de la simfonia de la creació: uns corbs que grallen, o els gossos del poble, que lladren. O els flocs que cauen de les branques dels pins quan reben un lleuger escamot del vent. Allà dalt del cel, alhora, s’albiren els voltors, que planen sigil·losos i s’erigeixen com els amos absoluts d’uns núvols que van i venen. Clar i brillant és el paisatge, fosc i llobregós quan s’emporpra sense límit. La calma, tanmateix, s’ensenyoreix sense més necessitat...