divendres, 29 de gener del 2021

L'home

El veig, el veig, dia sí, dia també, sempre el mateix home, quan neva fent fòllega amb la pala, quan fa bo traginant llenya amb el carretó, i avui amb la destral, rendint tribut al seu enyorat ofici: guàrdia forestal, ara ja jubilat. Boineta en el cap, pantalons de pana, botons de camisa passats fins al coll. Elegància rural. I ell allí, en el seu racó particular, a la vora del rierol, partint soques i troncs. —Estos son de sarga... —m’ha dit quan li he preguntat—, ahora un poco y esta tarde un poco más. I jo, que no he pogut evitar pensar-ho, la veritat, perquè allí continuava ell, l’home, burxa que burxa, mig encorbat, o encorbat del tot, amb solcs a les mans, amb solcs pertot. Braços bragats i llargs, desgastats també, és evident, tanmateix encara durs malgrat l’edat avançada que li dibuixa un rostre hirsut però noble, dels que no pot dissimular una vida lliurada a l’esforç incansable i persistent. I ell allí, apilant i apilant més i més troncs. I jo allí, també, escoltant i alhora establint paral·lelismes amb les imatges que he vist durant tota una vida, quotidianament, a ma casa. Perquè d’igual manera que molts llauradors valencians han perseverat i perseveren en el seu estimat tornall de tarongers, aquest home també persevera en allò que està avesat a fer: tallar, partir, carregar i ordenar la seua fusta. La fusta, en general. O més aviat el monte, que antes sí que se valía, no como ahora, em diu. I torna a carregar... Sense pressa però sense pausa, ferm com el bon valencià que labora la terra malgrat les inclemències de l’edat i malgrat els preus irrisoris que es paga avui per la taronja, o pel caqui, o pel nespre, o per qualsevol altre producte denominació d’origen o sense denominació. És igual. El bancal, per un costat. I el monte, per un altre. Del litoral mediterrani a l’interior peninsular. Però al cas, els mateixos problemes, i les mateixes lamentacions: competència deslleial, interessos comuns, mercat europeu... Martingales del progrés! I ell allí, sense a penes immutar-se, ben posat en la faena. I a carregar, amunt i avall, i els troncs que s'esquarteren i s'amuntonen a base de colps destres i secs. Forts. «Justo ahí, ¡en la raja! ¡Ahí, ahí, dale ahí!». I jo que m’enrossine, i n’aprenc tot el que puc, certament admirat, prenent notes mentals, com un mer transmissor de vivències i reflexions que ja no puc deixa de reflectir. Perquè, què faria aquest home sense llenya, sense un entorn de natura antany rendible i ara desatesa, sense el seu monte? Què en faria, d’altra banda, el llaurador mediterrani sense el seu bancal? Conclusió contumaç: no res. Segurament, morir-se de pena. Estampa injusta i poètica, tot al mateix temps. I és per això mateix que l'home hi continua. «Ahora un poco, esta tarde un poco más...». Fidel a un costum que li ha donat la vida, respirant aire pur i net. Lliure com l'estol de paixerells que s'enlairen quan m'acomiade fins demà o fins un altre dia. Tant fa. Al cap i a la fi, som veïns. I això ja és prou.