Carretera

La carretera s’obri definitivament en les hores centrals del dia, d'un or- fins a un altre or-, amb un sol enlluernador que desfà el gel i permet circular entre revoltes i rectes curtes que anuncien les valls pregones on es cultiva el cereal, on pasturen encara els últims, i escassos ja, ramats d’ovelles i de bestiar boví. El contrast entre el blanc i el verd s’aguditza tènuement des de la curta distància i la màgia s’obri pas en forma de nombrosíssimes petjades d’animals feréstecs capaces de traçar senderes naturals que es perden més enllà de l’espessor del bosc. Les roques, humides però ja despullades de matèria blanca, perfilen la vessant de les muntanyes. Gota a gota. I els pins, mentrestant, s’enlairen impassibles mentre la neu cau de les seues branques robustes i incipients. La massa forestal oxigena, alhora, l’incrèdul conductor, rendit davant la bellesa; sense por, amb les finestres abaixades fins que, al remat, s’atura en sec. Aleshores, ell respira. Només això. Respira profundament l’aire net i pur que li fa ensumar l’aroma fresc del pi més característic de tot el paratge: el pi roig, conegut popularment com a pino albar, abundant i bell; o també dit pino bermejo. Perquè bermejo és igual a vermellós en català, per la corfa del tronc, supose. I d'etimologia ben curiosa, a més a més, no debades vermell deriva de la variant del llatí vulgar vermiclu, que pel que es veu remet també al colorant rogenc o carmí que se’n treia sovint del quermes i altres insectes. Diccionari Alcover-Moll dixit. Tanmateix, al marge de les curiositats lingüístiques, el cas és que la carretera continua amb el seu discórrer. I els badalls de vida s’aprecien gràcies a les poques senyalitzacions existents, topònims històrics i rius modestos que serpentegen entre una atmosfera posseïda per la despoblació i ara, també, per l’esperit hivernal. La divisió administrativa, el molló, enceta, de sobte, un nou paisatge i allà on hi havia coníferes i arbres caducifolis que xiulaven al compàs del vent, ara hi ha grans clarianes. I fins i tot, algun passejant que torna del seu caminar lent i pausat per la immensitat infinita. Ajudat amb la garrota, avança cap al seu poble satisfet d’haver complit amb un deure que ja és un dret inalienable per als veïns d'aquestes terres: viure en pau amb la natura. Perquè segons diuen, i aquesta és la gran veritat, esto es lo único que podemos ofrecer. Harmonia que batega. Més que suficient. I no cal gran cosa més, no. Certament.