Coronavirus. Capítol 7: 'Nits eternes'

No sé si a la gent li passa, però jo, almenys, necessite saber-ho, perquè açò ja no és normal. Les nits se’m fan eternes, tot al contrari del que em pensava quan va començar aquesta vida en quarantena. En un principi, com que treballar, el que es diu treballar, era un concepte que calia reconsiderar tenint en compte el panorama, creia que tot açò em possibilitaria dormir més, i que m’alçaria més tard, també. I que si els cap de setmana, normalment, ho allargava, de mitjana, un parell d’hores més respecte de l’horari habitual, això ara seria una constant. Però no, que va! En absolut. La realitat és que no només em gite, més o menys, a la mateixa hora, sinó que em desperte molt abans del que voldria. I això no és res. De vegades, em desvetle totalment. Avui, per exemple, a les 4 del matí ja em pensava que eren les 9, fresc com una rosa. I ahir, quan ja pensava que portava vuit hores dormint d’una tirada, resulta que no havia passat ni una hora des que havia aclucat els ulls. Molt fort. Em vaig alçar abans, fins i tot, que la meua dona i la meua filla major. I això ja és dir molt, la veritat, perquè les podria comptar amb els dits d’una mà, les vegades que tal cosa havia passat fins ara. Així que no sé què significa tot açò, no sé si és normal. No sé res. Faig esforços per a dormir, que és una cosa que no m’havia plantejat en la vida. Mai. I el cap em bull, em va a mil per hora, de fet. En comptes d’enfilar el son, el que fa el meu cervell és pensar, i no ja en el maleït coronavirus i en tot el trastorn que pot comportar la seua expansió per aquestes terres, no, sinó en les coses que cal fer a l’endemà, que curiosament, no són poques, no, ni de bon tros. Una casa amb tota mena de dispositius, dos criatures, dinars, sopars, berenars, una sala de jocs, cartons, fulls, tisores, tota mena de material escolar, bricolatge, un estudi que utilitze com en la vida, llibres, escrits, pel·lícules, videoconferències... De veres, no done coll. És cert que, a l’hora de la veritat, la meitat de les coses les deixe per a un altre moment, o per a un altre dia, perquè temps, el que es diu temps, doncs ara n’hi ha. I molt. Però no m’avorrisc, res més lluny. I el que em queda. Hi haurà més dies que llonganisses en aquesta crisi sanitària, o econòmica, o com collons es diga, que ja m’importa poc, això, ens ha fotut. I nits també n'hi haurà. També. Perquè les nits són per a cagar-se i no torcar-se. Aquesta nit passada, en concret, m’ha vingut a la memòria aquell quadre de Vincent Van Gogh que vaig estudiar quan feia COU: La nit estelada. I ves per on, la primera cosa que he fet quan m’he alçat, mentre em prenia el desdejuni, ha estat repassar el sentit de l’obra en si. Preocupant, molt preocupant. Més encara quan he començat a lligar caps: resulta que cada nit em quede una estona assegut a la terrassa contemplant la lluna, si n’hi ha, i les estreles, si no està núvol. I ves per on, salvant les distàncies, això és el mateix que feia l’amic Van Gogh des d'una finestra del sanatori de Saint-Rémy, que és on estava reclòs mentre es recuperava d’un brot psicòtic. I d’ací el quadre, preciós i molt en consonància amb l’espiral existencial que ens afecta. No debades les estreles, dits els estels en català ordinari, tenen aquesta forma, d’espiral, com si giraren i cobraren vida. No m’estranya, doncs, que mesos després, aquell pintor se suïcidara. Bogeria absoluta. Aïllament pertorbador. Ell des d’una finestra i jo des d’una terrassa. Ell memoritzant nits, jo imaginant-me escrits per al dia que no arriba. I així, a poc a poc, maquinant i pensant fins que a la fi el dia clareja i m’enfronte, de bell nou, a una nova jornada d’aquest confinament incomprensible que resulta, alhora, tan insomne i tan inspirador. Tot a una. Ai mare!