Partida nocturna al trinquet Pelayo

Per a ser la primera vegada que el trinquet Pelayo anunciava una partida en horari nocturn, la cosa, la partida, vull dir, no va anar malament del tot. És a dir, l’experiència no fou per a tirar coets, ni en assistència de públic ni en efervescència emocional, però sens dubte, caldria tindre-la en compte per als anys successius, ni que siga per marcar un punt d’inflexió en els anacrònics horaris que encara avui s’imposen en una bona part dels trinquets que anuncien pilota professional. A la partida nocturna de Pelayo programada amb motiu de les falles, per això, hi havia els habituals, en menor nombre com a conseqüència d’un horari transgressor a partir de certa edat -22,45-, però en qualsevol cas compensat per algunes colles de gent jove que amb l’excusa de la pilota, aprofitaven per sopar al bar del trinquet i rondar, tot seguit, per uns carrers de València convertits en un autèntic formiguer. Perquè sí, definitivament les falles són un bon reclam per a la pilota. I amb això caldria quedar-se. Perquè això es positiu. I també perquè és un goig veure el bar d’un trinquet ple, amb gent diversa totalment aliena a la pilota atreta per un espai genuí en ple centre de València. Gent que, segurament, no entrarà a veure la partida atesa la quantitat d’atractius que hi ha per tot arreu de la ciutat. Però gent que quan torne a la seua terra contarà que mentre veia falles i sonaven traques als seus peus, va descobrir un racó molt amagat de València on es parlava la llengua autòctona amb naturalitat i on es veia alguna cosa més que xurros, bunyols, ninots i saragüells postissos que no miren més enllà del seu casal de falla, allà tancats com si foren fotofòbics, desconeixedors alhora dels tresors que amaga la ciutat que tant diuen estimar. En fi.

D’altra banda, en l’apartat purament esportiu, cal dir que la partida era estranya, un cartell d’aquells que s’ha posat de moda en els darrers temps on només jugaven mitgers i on hi havia cinc-cents euros de premi a la corda, amb tot el que comporta aquesta mena d’enfrontaments. Incertesa sí, però també interès. Pere i Fèlix, ambdós de la Marina, contra Salva i Javi, de l’Horta. 60-45 a favor dels primers. Una hora i mitja de partida on el carxot de Pere va poder amb la solvència de Salva, un jugador passador i de formes elegants. Partida igualada on les dues parelles guanyaven el dau successivament atesa l’absència de feridors. I així fins que amb la igualada a 35, la balança es va decantar del costat de la parella blava, que se n’anà dos jocs per davant que ja no pogueren remuntar els rojos. Partida conclosa. I a seguir la festa. A repensar, també, més fórmules per a atraure gent nova al trinquet. Potser va millor l’horari de vesprada, potser... Però tot és qüestió d’anar provant, clar que sí. La setmana fallera, si més no, permet aquests luxes. I al capdavall, tot suma, i la pilota ho agraeix.