dijous, 16 de març de 2017

Mor Bernat Capó, essència costumista

Coberta de l'últim llibre de Bernat Capó
Fet i fet, era l’inspirador d’aquest espai virtual, de retruc també l’inspirador del meu particular recull de costums en paper, Costumari de records (ed. 3i4). Sens dubte, un referent literari de primer ordre i també un home de país. De País Valencià, per descomptat. Malgrat tot, un escriptor força desconegut, d’aquells que se’n diuen locals, un autor modest dels qui se’n parlarà anys a venir per la qualitat dels seus judicis, per la profunditat de les seues reflexions i, tot plegat, pel lirisme dels seus textos sobre cultura popular. Sí, Bernat Capó ha mort, tot un escriptor, tot un periodista, cronista de Benissa, rovell de l’ou de la comarca de la Marina. Una gran pèrdua. El seu darrer llibre era el tercer volum del Costumari Valencià, una xicoteta joia que tancava la trilogia publicada per l’editorial Bullent, potser la seua obra més coneguda, allà on es recopilen totes aquestes peces assagístiques tan exemplificatives dels quefers valencians, dels seus hàbits i tradicions, dels seus costums ancestrals i vius, encara, en molts casos: pilota valenciana, ploradores, prunyons, salmorra, blavor, raïm de penjar... i moltíssimes més. Durant un temps, no hi havia més que Bernat Capó entre les meues predileccions literàries, de llengua fina, de vocabulari ric, amb un estil periodístic i amè molt punyent i molt recomanable. En certa mesura, em recordava a aquell altre autor també poc conegut que es deia Llorenç Millo i que solia freqüentar els trinquets, sobretot per la senzillesa i tendresa que desprenien els seus llibres, un exemple d’honestedat semàntica per on traspuaven, i traspuen, les artèries més pures de l’idioma. Tot ben farcit d’uns recursos que a mi, particularment, sempre m’han agradat: la ironia, els refranys, les comparacions, la transmissió vertadera del llenguatge planer i popular. l'humanisme en general. M’haguera encantat conèixer Bernat Capó. No ha estat possible. Però sempre tindré els seus textos. I la seua obra romandrà per sempre en aquestes latituds mediterrànies, deutors tots els valencians de bé de la seua implicació amb el territori i amb unes estampes pobletanes que algun dia ressorgiran com en un intent pòstum de desxifrar la nostra identitat col·lectiva. Ara només queda agafar el seu llegat, ja que com assegurava ell mateix parlant del seu últim llibre “si hi ha cap costum que no hi siga, l’haurà de recollir un altre”. Doncs això. Descanse en pau, senyor Capó. I estiga vostè tranquil allà en la terra celestial. La seua herència, la nostra riquesa. Gràcies, moltes gràcies.