divendres, 22 de gener de 2016

Solar de Quevedo

L'obra va de bo!
Ara que Sagunt opta a convertir-se en Capital Valenciana de la Romanització, crida especialment l’atenció les obres de rehabilitació que s’estan duent a terme en el conegut com a solar de Quevedo, ja que qualsevol cosa serà millor que el que hi havia fins ara, un espai de malesa, pols i vida faunística de diferent consideració. 36 anys, justament la meua edat. 36 anys en els quals un solar amb importants restes arqueològiques de l’època romana ha estat oblidat i deixat de la mà de Déu sense que ningú haja gosat netejar-lo i donar-li un ús diferent al d’un illot salvatge absorbit per l’urbs saguntina. Una vergonya, en definitiva. Tanmateix, una vergonya que, per fi, en ple segle XXI, ha iniciat el camí de la dignitat i l’aprofitament per part del poble, fet i fet, unes obres de remodelació històriques que, pel que es veu, transformaran l’actual estat de coses en el que era en un principi: una plaça pública i verda situada a tocar de l’antic circ romà. Per a alegrar-se, certament. Ara, l’única cosa que queda per exigir és serietat, eficàcia i il·lusió per retornar al poble un espai que és seu, de ningú més. A la faena, doncs, que 36 anys d’espera no són qualsevol cosa! Tot al contrari, donen per a molt. Perquè jo ho he vist, he viscut davant del solar durant molts de temps i, en conseqüència, tinc gravats alguns detalls que ja formen part de la memòria col·lectiva de qualsevol saguntí. En la part corresponent al carrer Ordóñez, per exemple, hi havia un magraner que cada any oferia els seus fruits als xiquets del barri. Per a collir-ne algun calia enfilar-se per una tanca que anava deteriorant-se a mesura que l’oblit s’accentuava i les inclemències meteorològiques la malmetien, la tanca, vull dir. El vent, en aquest sentit, era el seu principal enemic, i cada tant calia reposar-ne algun tros, clar cada quatre anys també era aprofitada pels partits polítics per a realitzar la tradicional i ja desfasada pegada de cartells electorals. Perquè això és com és, una dada a tenir en compte: el solar de Quevedo tal com ha arribat avui és un dels millors testimonis del període democràtic, ja que més o menys té la mateixa edat. Molts anys, massa, massa cartells. Particularment, en recorde un de l’antiga UPV l’eslògan del qual era Marca un gol al centralisme, una imatge genial que en aquells temps era més il·lusòria que altra cosa, no debades el valencianisme era marginal, sense a penes presència en cap
No és un cartell costumista, però és genial
ajuntament. Per això, quan l’altre dia vaig vore a un dels representants il·lustres del nacionalisme morvedrí explicar a uns veïns el projecte previst en el solar de Quevedo, em vaig alegrar. Perquè estic convençut que ell s’ho creu i que els saguntins també, que açò només és el principi d’una sincera i merescuda candidatura per a convertir el poble en Patrimoni de la Humanitat. Ja era hora.

dimarts, 19 de gener de 2016

Els obstacles de la pilota

Cantó d'una casa a Benifaió (la Ribera)
Foto gentilesa de Joaquim Mompó
Vista la repercussió social de la pilota valenciana avui costa de creure que fins a mitjan del segle passat, fóra l’esport més conegut i practicat per aquestes terres, per davant, fins i tot, del futbol. Sí, heu sentit bé: del futbol, que no és qualsevol cosa. De fet, eren tants els jugadors i tanta la dimensió popular entre els valencians que, segons ha estat documentat, hi havia vegades que en un mateix poble es jugaven partides en dos o tres carrers de manera simultània, tot donant forma i visibilitat a un joc que evidentment transcendia molt més enllà de les muralles dels trinquets, sobretot on no n’hi havia. Així era, certament. Passats els anys, les dècades, tanmateix, aquella esplendor va decaure, sobretot amb l’arribada dels cotxes, i la pilota acabà encaminant-se cap a la professionalització i, tot siga dit de pas, cap a la marginació, cada vegada més allunyada de l’esperit transversal que la caracteritzava. I així fins a l’actualitat. Perquè a la pilota no es que jugaren els més inclinats a la pràctica esportiva, no, és que jugaven tots i, en conseqüència, era coneguda per tots. I per totes, per bé que l’etiquetaren de vici i pròpia de gent de mal viure. Un fenomen social d’extraordinàries dimensions amb el qual es convivia amb naturalitat i també amb resignació, no debades, en moltes ocasions, provocava reaccions irades per part dels veïns dels carrers que acollien l’espectacle. En aquest sentit, la col·locació de deposicions en el carrer just abans de les partides era una pràctica habitual, com ara també la utilització d’altres mètodes més sofisticats que han arribat als nostres dies tot conformant una mena de substrat de la pilota. Què no dir, per això, d’aquests pegots fets d’obra que s’alineaven en les parets de les cases i els edificis a fi de dificultar i impossibilitar qualsevol intent de jugar amb claredat. Sens dubte, un testimoni de la transcendència del joc que demostra una màxima incontestable: la pilota no és que formara part del poble, la pilota era el poble.
Un carrer a Benifaió. Foto: J. Mompó

dimecres, 13 de gener de 2016

ENTREVISTA LLUÍS MESA I REIG, cronista oficial d’Estivella, la Baronia (Camp de Morvedre)

Lluís Mesa a l'Ermita de la Creu del Garbí
Cronista, un títol honorífic i molt digne que aquest costumari no podia deixar passar atés el seu caràcter arrelat a les entranyes del poble. Ja fa temps, molt de temps, que rumiava sobre la possibilitat d’endinsar el lector en els viaranys de tal figura, desconeguda i poc valorada en aquesta societat frenètica i materialista. Qui millor per a explicar-nos-la que un dels seus majors exponents, l’estivellenc Lluís Mesa i Reig (1968, València), un actiu en l’àmbit cultural comarcal del Camp de Morvedre molt capaç d’aportar llum i honestedat a un càrrec que desprén afecte i estima per la cultura popular i lingüística d’aquesta part de la Mediterrània.

Hola Lluís, sigues molt benvingut a aquest espai. La primera pregunta és obligada: en què consisteix exactament el càrrec o el títol de cronista?
Moltes gràcies. Estic content que hages comptat amb mi per al teu blog i de compartir uns minuts amb tu i amb els teus lectors. Em preguntes què és un cronista, una definició que actualment desconeix molta gent. Bé, per damunt de la definició legal considere que un cronista és una figura que es troba entre l’investigador, el vigilant del patrimoni material i immaterial, el recopilador i el redactor de notícies de la població. A tot això cal afegir que, sobretot, és un testimoni silenciós i constant del poble.

Què significa per a tu ser cronista i, concretament, què significa per a tu ser cronista d’un poble com el teu, Estivella?
El poble d'Estivella
Et seré sincer, mai no havia pensat de ser cronista del meu poble. Però en més d’una ocasió, l’anterior alcalde Robert Renau ens va comentar a Josep Maria Blasco i també a mi mateix, la idea de crear la figura. Sempre he pensat que si algú havia d’haver ostentat aquest títol de cronista era el meu estimat amic Josep Maria Blasco. Però malauradament ens va deixar massa prompte.

Ara, he arribat a la conclusió que un cronista no és un investigador i tampoc un historiador. Ha de ser una persona amb una especial sensibilitat per conéixer i arxivar tot el que succeeix dia a dia i per traure a la llum tot allò del passat que ha estat oblidat. Eixa tasca, a més de la d’historiador, estàvem realitzant-la Blasco i jo sense ser cronistes oficials. Així que per a mi l’acceptació del càrrec de cronista era una manera d’oficialitzar el que estava fent, a més d’intentar seguir també el treball que en molts camps havia iniciat ell, el meu amic Josep Maria Blasco.

Com et vares convertir en cronista? Hi ha alguna normativa al respecte o depén de la voluntat popular o municipal de cada poble?
Dia del nomenament com a cronista d'Estivella
Pel desembre de 2010 l’Ajuntament va aprovar el reglament de cronista i una vegada exposat al BOP començà a tramitar-se’n l’expedient. El Ple del 28 de gener de 2011 va aprovar el meu nomenament i el 4 de març d’eixe any es va realitzar un acte oficial amb la presència de tota la corporació. El que més em va alegrar és que tots els grups municipals van votar a favor del meu nomenament. Això va ser una enorme satisfacció per a mi.

Malauradament, el sistema de nomenament d’Estivella no es practica en tots els pobles. En alguns casos, simplement és votat pel Ple sense l’existència de cap tipus de reglament que li done estabilitat i continuïtat al càrrec.

Què és el més gratificant que has viscut com a cronista? Alguna anècdota o fet curiós que vulgues comentar?
La primera experiència gratificant, com et dic, va ser la unanimitat per part de tots els grups municipals a l’hora de nomenar-me. D’altra banda, en els cinc anys que porte com a cronista he viscut moments molt emocionants que han partit de projectes dissenyats per mi, com ara la celebració del 325 aniversari de la Creu del Garbí (any 2013); el 125 aniversari del naixement del músic Daniel Arnau (any 2012) i la celebració del centenari de la primera manifestació de dones d’Estivella i del Camp de Morvedre l’any 2011. També he sigut un dels promotors de l’homenatge a la pintora Maria Chenovart. A escala comarcal, a més a més, he viscut amb especial intensitat la fundació del Grup de Cronistes i Investigadors del Camp de Morvedre a Estivella l’any 2011.
Amb la pintora Maria Chenovart el dia del seu homenatge

Com a fet curiós et diré que a propòsit de la publicació d’un llibre meu, vaig investigar la història dels mestres d’Estivella i vaig tindre la sort d’entrar en contacte amb la família d’un mestre de la població amb un carrer al seu nom. Es tractava de Fernando Santa Lucía Doñate. A través del telèfon de l’empresa que havia fet la làpida al docent vaig entrar en contacte amb els familiars. I des d’aleshores tenim contacte, ens escrivim i hem recuperat una gran quantitat de material d’aquell mestre. En l’acte del meu nomenament, a més, estigueren presents els familiars i em regalaren una ploma que per a mi des d’eixe moment és un dels objectes més estimats de la meua col·lecció.

Alguns cronistes o aspirants a cronista solen guardar, i també compartir, documents, materials i peces d’innegable valor. És el teu cas? Què és el més valuós que has donat o aportat a les institucions corresponents?
Realment mai no m’he preocupat d’atresorar cap objecte. Jo no vull res per a mi i tot el que tinc ho vull per al meu poble, perquè siga mostrat. Si en el meu arxiu hi ha material destacat és amb la intenció de protegir-lo però no d’atresorar-lo. Entre els documents més valuosos que conserve està el primer Llibret de falla del Camp de Morvedre, que es va publicar l’any 1924 a Estivella. Un exemplar únic. Me’l va donar la seua propietària Concha Buralla. També tinc una fotografia gran de 1912 del músic internacional d’Estivella Daniel Arnau, donada per Santiago Mateu, un destacat investigador del poble que ha estat nomenat, en virtut del Reglament, col·laborador oficial del cronista. És un amic i estivellenc excepcional.

Però ja et dic, jo no pretenc ser col·leccionista tot i que tinc un arxiu destacat de la història d’Estivella.

Com a cronista, canviaries alguna cosa del teu poble o la teua comarca?
Cartell commemoratiu del centenari de
la primera manifestació de dones
(1911-2011)
Faria una comarca més unida, més vertebrada políticament i culturalment. Crearia una gran entitat comarcal que unificara esforços i ens acostara a tots els habitants del Camp de Morvedre. Pel que fa al meu poble, m’agradaria publicar un estudi relatiu al llibret de falla de 1924 i una obra de teatre basada en la primera manifestació de dones de 1911. L’Ajuntament estava decidit a fer-ho fa uns anys però no va ser possible per manca de recursos. També m’agradaria que es recuperara el nom tradicional de la plaça de la Tenda Vella. Ho he reivindicat a diverses corporacions i no ho he aconseguit. Finalment, voldria que s’aprofundira en el desenvolupament de la ruta cultural “Les claus del castell de Beselga” i que es continuara recuperant eixe bé patrimonial.

Tens contacte amb altres cronistes? Quin és el sentir general dels qui desenvolupen aquest ofici? Les aportacions dels cronistes poden arribar a determinar la política cultural o lingüística d’un ajuntament? 
Tinc bones relacions amb la resta de cronistes de la comarca. Vaig proposar en el seu moment la creació d’un Grup de Cronistes i Investigadors, que ara ja porta 5 anys funcionant. Cada sis mesos ens reunim en una població i el contacte és constant. També sóc membre de l’Associació de Cronistes del Regne de València i de l’Associació Espanyola de Cronistes Oficials (RAECO).

Trobada de cronistes a Estivella l'any 2011
Trobe que les nostres aportacions ajuden a millorar la política cultural i lingüística dels municipis. A Estivella així ha sigut amb la temàtica de la toponímia urbana, la recuperació del patrimoni o amb el descobriment d’esdeveniments històrics de la població.

Què opines sobre el fet que la capital del Camp de Morvedre, Sagunt, no tinga cronista d’ençà de la mort de Santiago Bru i Vidal?
L'enyorat cronista de Sagunt
Santiago Bru i Vidal
El Grup de Cronistes i Investigadors del Camp de Morvedre estem reivindicant la recuperació de la figura de cronista oficial de Sagunt. Ho hem dit en tots els àmbits i llocs on hem assistit. El passat 8 de gener li ho férem saber a l’alcalde en la reunió que mantinguérem amb ell. Ens ha dit que és un tema que tornaran a plantejar.

Una pregunta que sempre faig atesa la temàtica d’aquest blog. Què té de costumista el càrrec de cronista?
Realment tenim una part bastant costumista. Ens apassionen les tradicions, els documents i els materials que, per a molts, són insignificants. Un document que per a la gran majoria no té valor, a nosaltres ens ompli de goig. En aquest sentit es pot dir que som d’un altre temps, ja que a més ens deturem a mirar el que altres no miren i a valorar el que altres no valoren. En l’actualitat quasi ningú observa allò que ens envolta i tampoc ho valora perquè en la nostra societat vivim al dia i tot té data de caducitat. La nostra missió, doncs, és donar-li valor a tot el que hi ha al nostre poble i encomanar a la ciutadania l’estima que els cronistes sentim per tot.

Per últim, hi haurà cronistes en el futur o és una figura prescindible?
Crec que és important que continuen existint els cronistes. Al llarg de la història han estat presents. No eren cronistes els evangelistes cristians o els que redactaven les cròniques reials medievals? Els cronistes han d’existir en el futur, com ho han fet en el passat, però adaptant-se als temps. Són una bona garantia perquè es conserve i es valore la història, el patrimoni i la memòria dels nostres pobles.
Imatge panoràmica del castell de Beselga

dissabte, 2 de gener de 2016

Galotxetes i Màdel

El màdel es pot jugar a llocs tan inhòspits
per a la pilota com el Port de Sagunt. Només
necessita una canxa de pàdel.
Darrerament, he descobert, i practicat, dos disciplines de pilota valenciana que caldria considerar si del que es tracta és de redreçar l’esport típic d’aquestes terres entre els més joves: les galotxetes i el màdel. Pura diversió. Facilitat absoluta. Pel que fa a la primera, es tracta d’una modalitat antiga, reclosa, segons els llibres especialitzats, en la població alacantina de Monòver, a les Valls del Vinalopó, un joc dinàmic i molt explosiu que no necessita res al marge de les mans del jugador, nues completament, sense proteccions, disposades a colpejar una i altra vegada una pilota grossa elaborada amb dos components primaris: llana i esparadrap. Quant al màdel, el més destacable és la novetat, una modalitat impulsada per dos joves pilotaris de raspall de Castelló de la Ribera que encara no ha estat reconeguda per les instàncies federatives, però que ja compta amb un grup nombrós de seguidors entusiasmats per la senzillesa i la vivacitat del joc. De fet, les regles són les mateixes que les del pàdel, amb la diferència això sí, en la forma de comptar, que evidentment segueix l’esquema tradicional de la pilota: quinze, a quinzens, trenta, a dos, val i joc. No cal dir, per això, que la pilota canvia i que, com haureu pogut deduir, es juga amb la mà. D’ací el nom: màdel. A tot açò, un terme nou que no arreplega encara cap diccionari, ni tan sols el de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, tan escrupolosa sempre amb les particularitats dialectals del valencià. Ací ho deixe. En termes generals, d’altra banda, destaca el fet que tant les galotxetes com el màdel s’allunyen molt de la imatge que se sol tenir de l’esport de pilota, això és, dur, feréstec, sacrificat i que roman restringit al carrer, natural o artificial, o al trinquet. Tot al contrari que els casos referits, que no presenten cap dificultat a l’hora de ser practicats: són fàcils d’aprendre, no requereixen temps a l’hora de preparar-se les mans i, a més a més, compten amb l’avantatge de la instal·lació. Per exemple, en quin poble no hi ha pistes de pàdel? Fins i tot, les noves urbanitzacions les prefereixen abans que les de tenis!! El problema, en tot cas, pot venir des del desconeixement i l’apatia, acostumats com estem en aquest país a menysprear tot el que tinga accent nostrat. I per a mostra, una realitat: molts instituts de secundària compten avui amb canxes de galotxetes. La majoria estan descurades, plenes de trastos, sense professors d’educació física que sàpiguen què son ni per a què serveixen. Una llàstima, en definitiva. Però una llàstima fàcil de reparar. Perquè la qüestió ací, com en tantes altres coses, és treballar, treballar per a la pilota, sense excuses. I només així s’eixirà del desencís. I ja posats a marmolar, del maleït futbol, que tot ho absorbeix!