Galotxetes i Màdel

El màdel es pot jugar a llocs tan inhòspits
per a la pilota com el Port de Sagunt. Només
necessita una canxa de pàdel.

Darrerament, he descobert, i practicat, dos disciplines de pilota valenciana que caldria considerar si del que es tracta és de redreçar l’esport típic d’aquestes terres entre els més joves: les galotxetes i el màdel. Pura diversió. Facilitat absoluta. Pel que fa a la primera, es tracta d’una modalitat antiga, reclosa, segons els llibres especialitzats, en la població alacantina de Monòver, a les Valls del Vinalopó, un joc dinàmic i molt explosiu que no necessita res al marge de les mans del jugador, nues completament, sense proteccions, disposades a colpejar una i altra vegada una pilota grossa elaborada amb dos components primaris: llana i esparadrap. Quant al màdel, el més destacable és la novetat, una modalitat impulsada per dos joves pilotaris de raspall de Castelló de la Ribera que encara no ha estat reconeguda per les instàncies federatives, però que ja compta amb un grup nombrós de seguidors entusiasmats per la senzillesa i la vivacitat del joc. De fet, les regles són les mateixes que les del pàdel, amb la diferència això sí, en la forma de comptar, que evidentment segueix l’esquema tradicional de la pilota: quinze, a quinzens, trenta, a dos, val i joc. No cal dir, per això, que la pilota canvia i que, com haureu pogut deduir, es juga amb la mà. D’ací el nom: màdel. A tot açò, un terme nou que no arreplega encara cap diccionari, ni tan sols el de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, tan escrupolosa sempre amb les particularitats dialectals del valencià. Ací ho deixe. En termes generals, d’altra banda, destaca el fet que tant les galotxetes com el màdel s’allunyen molt de la imatge que se sol tenir de l’esport de pilota, això és, dur, feréstec, sacrificat i que roman restringit al carrer, natural o artificial, o al trinquet. Tot al contrari que els casos referits, que no presenten cap dificultat a l’hora de ser practicats: són fàcils d’aprendre, no requereixen temps a l’hora de preparar-se les mans i, a més a més, compten amb l’avantatge de la instal·lació. Per exemple, en quin poble no hi ha pistes de pàdel? Fins i tot, les noves urbanitzacions les prefereixen abans que les de tenis!! El problema, en tot cas, pot venir des del desconeixement i l’apatia, acostumats com estem en aquest país a menysprear tot el que tinga accent nostrat. I per a mostra, una realitat: molts instituts de secundària compten avui amb canxes de galotxetes. La majoria estan descurades, plenes de trastos, sense professors d’educació física que sàpiguen què son ni per a què serveixen. Una llàstima, en definitiva. Però una llàstima fàcil de reparar. Perquè la qüestió ací, com en tantes altres coses, és treballar, treballar per a la pilota, sense excuses. I només així s’eixirà del desencís. I ja posats a marmolar, del maleït futbol, que tot ho absorbeix!