Recreatius

Pot sonar bucòlic, de fet ho és. Avui parlaré de recreatius o, més aviat, del que significaven els recreatius, uns espais desapareguts gairebé per complet dels nostres pobles o transformats en parcs temàtics a les grans capitals, només aptes per a aquesta moderna tribu urbana aixoplugada sota el paraigües de l’última novetat informàtica i que ara és coneguda per una mena de manlleu lingüístic molt concorregut en les noves generacions: freak. Però freak o no, el cas és que de recreatius, altrament dit les maquinetes, no en queden. Majoritàriament han tancat per manca de clients, fonamentalment joves, perquè aquests s’han traslladat als domicilis particulars, allà on guarden tot un arsenal tecnològic que afavoreix la vida sedentària i la comoditat del sofà de casa. Potser, durant un temps, el buit deixat pels recreatius l’ocuparen els cibercafès, reconvertits en locutoris posteriorment, però aquests mai no arribaren a ser el mateix. Els recreatius tenien mala fama, és cert; de fet, eren llocs on sovint s’hi  congregava el més selecte de cada poble, on sempre hi havia una boira espessa de fum i on també s’hi allotjaven paraules vulgars o més pròpies d’un argot, malsonants, en definitiva, o almenys això deien les mares, que no dubtaven a qualificar aquelles sales com a espai de drogats, vici i gentola. I sí, potser alguna cosa d’aquestes tenien, però entremig se’n colaven també algunes altres un tant més sanes, sobretot per als qui ara se situen entre el llindar dels trenta i els quaranta anys. Eren un lloc per a lligar i per a vacil·lar, per a donar-se a conéixer i també per a conéixer gent diversa o amb l’etiqueta de perillosa, per a conviure amb altres maneres de fer, pensar i de parlar, per a aprendre sobre aquest concepte tan tòpic i tan clàssic que pareix estar decaient entre la banalitat del present: la vida. Evidentment, el dels recreatius és un món que ja no hi tornarà. I no cal allargar-se massa en els perquès, són massa evidents. Dit això, no està mai de sobra recordar que fins no fa tant estaven plens, amb moltíssima joventut, com si es tractaren de places públiques on anar a xarrar i a descobrir allò que ningú ensenyava a escola o a la pròpia llar. Símbols d’una època, s’esfumaren amb l’arribada dels nous temps, compassats amb les tendències de les noves generacions, en aquesta etapa virtual on tot és molt més ràpid i més efectiu, però també molt més anònim i més artificial. Sempre hi haurà nostàlgics, a pesar de tot, com és natural.