Sí, la tardor és
temps d’esclata-sangs, però també és temps d’arboços, d’alborços segons la variant formal valenciana, uns fruits deliciosos
que podem trobar escampats arreu de la geografia mediterrània, bé siga en
xicotets promontoris i tossals, bé siga en els parcs i passejos que tenim
enfront de casa. Els arboços no agraden a tothom. Són dolços i també un poc
àcids, de to vermellós quan són madurs, granulats i aspres, molt carnosos. Sol
haver-hi detractors i entusiastes a parts iguals, no debades és un fruit delicat
amb el qual un pot arribar a emborratxar-se si en menja massa. Diuen, per això,
que l’arboç conté una certa quantitat d’etanol. D’altra banda, també és conegut
com a cirera d’arboç. I és molt curiós comprovar la sorpresa del foraster quan
sent que el fruit en qüestió és el madroño,
justament el mateix que es menja l’ós que figura a l’escut de la Comunidad de
Madrid. Paradigmàtic és, sens dubte, que alguns mai no l’hagen tastat, fins i
tot que ignoren el que és. L’arboç, en qualsevol cas, és un fruit nostre i com
a tal l’hem d’apreciar.
1 comentari:
Ah!!! Doncs ara entenc per què la nostra filla va vomitar després de menjar-ne uns quants... anava pet!!!!
Encara que no va menjar tants... Potser es va marejar al cotxe...
En qualsevol cas, puc afegir una altra dada a aquesta entrada: la taca d'alborç no ix fàcilment de la roba.
Publica un comentari a l'entrada